Un dia vaig fer un Ironman - 2ª part

Las aventures i desventures d'un somni

que un dia es va complir

Com comentava anteriorment, vaig embarcar-me a una aventura que amb la distancia del temps puc dir que es 100 % recomanable, dins de les motivacions de cadascú, que et porta a sensacions i auto coneixença d'un mateix que ens sorprendríem.

El cas es que vaig començar a parlar de sessions d'entrenament, tenia un planing d'entrenaments, un planing de carreres que havia de fer... cosa que abans m'apuntava a les curses a sentiment.
Vaig començar a entrenar en grup, cosa que hem va fer veure millores en els meus resultats, a compartir esgotaments físics i mentals amb companys que estàvem passant per el mateix punt,etc..

La veritat es que una de les coses que hem va costar mes aprendre i adaptar-me va ser confiar o realment posar-me en mans d'algù que hem digues que havia de fer i no qüestionar si en tenia prou o no?, si arribaria prou preparat? i altres incògnites que hem venien al cap, que també eren fruit dels nervis i la por a saltar a una piscina molt i molt grossa que no saps si podràs nedar-la tota...

Tinc molts records d'aquells dissabtes o diumenges amb l'Ignasi i el Marc, fent tirades de bici amb centenars de kms per la N-II ,i pujant a ctra. de le Aigües a córrer com desesperats, per aquesta època la meva alimentació es basava mes en barretes energètiques, "golosinas" de powerbar, i gels diluïts en aigua que altre cosa, que inclús la Mary hem deia:
-però quantes coses d'aquestes t’arribes a menjar?, amb el temps es va anar  acostumant a veure que en un armari de la cuina hi han barretes i altres andròmines que no sap perquè serveixen però que hi han èpoques que en menjo moltes, jeje
Tots aquets records ara son positius que hem transporten a bons moments però haig de reconèixer que en el moment els patíem una mica.

Per altre banda hi ha uns records que no son tan visibles, però que també hi son, que son aquells matins a les 7 o 7:30 del mati quan sortia per la porta de casa a entrenar i li deia a la Mary entre lleganyes:
-cariño que marxo una estona, vindre a l'hora de dinar... i ella contestava: -mmmm fins ara, vigila!!
Vespres que arribava tard de la piscina i tenia el sopar fet... Tantes i tantes vegades que la Mary hem preguntava: -Com ha anat avui? - Avui que tocava? - Et fa mal alguna cosa? , preguntes aparentment innocents, però que en el fons van ser un dels pilars per poder construir aquesta historia.

Feta aquesta extensa introducció , us explicaré breument (si puc) en que va consistir la experiència en el meu debut com a "IRONMAN".

Amb la Mary el Victor i el Marc vem decidir, viatjar amb autocaravana, ja que creiem que ens seria mes còmode i econòmic, i a tots ens agradava la idea. Per coses de la vida vem tenir tanta sort, que vem anar a parar al pàrquing d'un club de tenis que ens deixava estar allà tots els dies de la carrera amb dret a lavabos i a un preu prou econòmic, que estava situat a 200 mts de la línea de sortida, i que la cursa a peu passava per davant d'on teníem l'autocaravana, a partir d’aquí l’únic que podíem demanar es que el dia de la carrera fes bon temps...

Hi han varis moments dels  dies previs i posteriors a la cursa que tinc gravats, que son els que us explicaré, ja que en aquest blog, ja he parlat prou de diferents sensacions al correr al anar amb bici o nedar.

El dia abans quan ens vem retrobar amb el reste d’expedició, que eren: Ignasi , Monica , Dani , Vanesa, Susana  i altres, vem anar a fer una volta per la fira aquella que munten,  a provar l'aigua del llac i a descansar una mica a la vora del llac estirats per la gespa, fins el moment no pensava gaire potser per no posar-me nerviós, però de cop i volta vaig sentir una veu que hem va resultar familiar, i quan vaig aixecar la vista eren l'Emili i la Guiomar que havien vingut per donar anims a tot l'equip, cosa que alguns sabien però que jo no me’n havia enterat... En aquell moment vaig tenir un doble sentiment de nerviosisme i de tranquil·litat, perquè si tenia algun dubte de ultima hora podia parlar amb l'Emili.

Un dels moments que també hem va impactar molt va ser el de la famosa "pasta party" que es feia en el menjador de "Harry Potter", on es feia un sopar a base pasta e hidrats. Allà hem vaig sentir petit però a la vegada important, al estar rodejat de gent que als meus ulls eren súper atletes experimentats, dins aquell súper menjador i el vídeo de la cursa de l'any anterior, la veritat hem va situar en un moment de motivació personal molt alt, que potser era el que necessitava en aquell moment.

Arribat el dia "M" la hora "H", amb la conseqüent matinada, preparació del material i tot, hem vaig trobar vestit de neoprè amb un gorro groc i rodejat  de gent igual que jo, amb els peus casi en remull del llac de Zurich...potser si que hauríem de fer-ho no? ultima dedicatòria als companys: -¡¡¡molta sort a tothom!!!, i a nedar s'ha dit, en aquell moment no recordo estar excessivament nerviós, potser perquè ja havia gastat tots el nervis, i no me’n quedaven mes.

Un cop feta la primera etapa de la cursa, en la qual a la transició vaig veure que el Marc el Victor i jo havíem sortit força junts de l'aigua, vaig pujar-me a la bicicleta i pensar en no passar-me de ritme, alimentar-me be, anar bevent el que tocava, etc...

La veritat es que es l'etapa mes llarga i mes solitaria, en la que tens moments per pensar i poden aparèixer dubtes o inquietuds, però per sorpresa meva de cop i volta quan estava immers en la meva concentració, a lo lluny vaig veure i sentir veus i gent que m'eren familiars.... ¡¡¡eren l'equip d'apoio!!! , de cop i volta se’m va obrir el cel , no m'esperava trobar-me’ls, ja que ben be portava 3/4 d'hora pedalant i tenia que estar molt lluny!!!

Per mes sorpresa meva al cap d'una estona me’ls vaig tornar a trobar en un altre punt, la veritat es que no estava entenent com s'ho feien per moure’s amunt i avall, es com si es "teletransportesin" d'un lloc a l'altre, però que a mi hem va ajudar a distreure’m tot el camí i que el tram de la bici hem passes casi volant.

Aquí la cosa ja es posava seria, era l'hora de deixar la bicicleta i començar a córrer, tram que jo personalment li tenia molta por, per no saber en quin km començaria a caminar.
Però com sempre a vegades hi han coses que no t'esperes que son les que et donem forces per tirar en davant, i en aquest cas va ser la Mary que m'esperava entre el 1er i 2on km per donar-me ànims, cosa que nomes sentir la seva veu i veure-la de passada així ràpid, hem va portar casi fins el km 20.
A partir d’aquí no us enganyaré, estava fins els collons de córrer, ja que havia començat a ploure el cansament començava a fer-se present, i l’únic que pensava era : "aguanta, aguanta, aguanta", i en tornar-me a creuar amb algú per agafar un suspir d’ànim i energia...

Quan vaig passar per el punt en que et donaven la ultima polsera, que volia dir que ja agafaves la recta final, vaig sentir un gran alleujament mental, pro les meves cames estaven molt consumides ja, pro encara recordo l’últim km que intentava apretar una mica el ritme per arribar dignament a meta. Ah i sobretot hem vaig mig pentinar i posar be el mallot per sortir be a la foto, ja que tothom m'havia dit: "tens que sortir guapo, que si no desprès.." jajaja mai hem de perdre l'humor

La arribada a meta va ser una mica estressant, ja que a la corba anterior dels últims 50 mts, un company el Ivan, hem va cridar: -fot-li tio, fot-li, 11h està de puta mare!!!
Vaig gira la balla i vaig veure el marcador amb 11:00:13sg, i  en aquell moment vaig pensar que no puji ni un segon del que no es necessari!!!
Passat l'arc, vaig intentar aguantar-me amb les cames flexionades, pro aquestes van decidir per si mateixes que ja n'havien tingut prou, i que si volia desplaçar-me que m’arrossegués per terra, i així ho vaig fer. Vaig arrossegar-me fins uns esglaons on hem s'em han creuat les coses mes extranyes de la meva vida:
Una dona que hem va donar la medalla i hem va felicitar , i una altre que hem convidava a una taula plena de gots de 1/2 L de cervesa, el meu subconscient va sortir a flote i hem vaig aixecar de cop a per CERVESA!!!

Desprès d'aquest moment comin, vaig buscar el que portava tant km i km desitjant, que era fondrem en una abraçada amb la Mary, i poder-li dir:
-Ja ho tenim això carinyo, ja ho tenim!!!

Per ultim agrair i felicitar a tots els companys que aquell dia estaven allà, els que corrien i els que no, a la meva familia per l'apoyo que com tantes vegades no es veu pero està allà.

Un dia vaig fer un Ironman - 1ª part

LAS AVENTURAS I DESVENTURAS D'UN SOMNI

QUE UN DIA ES VA CUMPLIR

Si es veritat un dia vaig fer un Ironman, cosa que en altres temps vaig tachar de cosa inhumana que feien alguns inconscients, dons jo ya he passat a formar part d'aquest col·lectiu de malalts que ens agraden els grans reptes.

En aquesta ocasió m'agradaria remuntar-me una mica en el temps i explicar breument com va començar tot això, i potser així entengueu el que ens porta a participar en proves com aquesta.

Hauríem de començar a parlar que corria l'any 2007 quan el Cristian i el Marc (companys de l'escola d’esquí), hem van engrescar per fer el meu primer triatló que va ser el de Sant Feliu, que el recordo d'una gran duresa per la meva inexperiència, pro que algun dia m'agradaria repetir per recordar vells temps.
En aquella època no estàvem federats ni res semblant, érem tres arreplegats que decidíem apuntar-nos a les curses un parell de setmanes abans, i corrent i de presa preparàvem una mica els entrenos i ens presentàvem on fos, la veritat es que si, ens feia gracia millorar els temps però lo millor es el cachondeo que portàvem a sobre, recordo que la gent estava molt concentrada en els "boxs" i nosaltres sempre cridant i rient.
 

El trio "tralara" amb les cachiburres

Per questio de feina el Cristian ho va tenir que anar deixant, ja que no podia dedicar temps als mediocres entrenaments que fèiem, pro en Marc l'Andrea i jo ens vem anar animant i anàvem fent "Sprints" i "Olimpics"  i algun sèrie "B" , arreu de la geografia catalana, i fins i tot vem fer un club de Triatló que era una branca de l'escola d’esquí.



sortin de l'aigua a Banyoles



Passat un temps, vaig anar a parar a un club petit i modest casi com el que havíem fet nosaltres, que es diu "RayoTeam", que en aquell moment el mig dirigia el Juan Peist, que li donava molt de joc i m'hi vaig quedar per el bon ambient que hi havia. Mica en mica vaig anar coneixent a gent, i de cop hem vaig trobar envoltat de gent que ja havia fet algun Ironman, que n'estaven preparant, etc...

Tot i així, encara ho veia molt lluny el que ¡YO! m’arribes a apuntar a un "Ironman".

Aquí vaig passar ben be un any, competint amb l'equip en distancies sprin o olimpic, cosa que hem va ajudar a agafar confiança en mi mateix, i experiència al poder entrenar amb mes gent, ja que per mi era tot nou, fins al moment entrenava sol, tan en el sentit físic com mental.

Recordo aquelles sortides els dissabtes a les 8 des de palau reial, que apareixia per allà amb el Sergi, i hem mirava la gent amb aquelles bicicletes lluents i a la ultima, que parlaven de ritmes i velocitats que hem sonaven però que mai havia posat en practica, si mes no jo plantava la orella e intentava quedar-me amb tot allò per aprendre quelcom, per mi aquella gent estava un esglaó per sobre.



Primera Marato cap alla el 2009



Fins al moment jo m'havia enfrontat a un parell de Maratons, i alguna travessia nedant mig llarga, però amb bicicleta en prou feines havia superat mai els 80 o 90 kms, i aquella colla se’m emportaven de passeig, per llocs que ni coneixia les carreteres, o lloc que mai m’hagués imaginat arribar amb bicicleta i amb un mati.



Amb el Xavi, el "Gran Sardina"



Cap a Novembre de 2010, vaig assolir la meva primera travessia llarga de 6 km, cosa que hem va donar molta confiança en mi mateix i va encendre quelcom dins meu.

Durant el mes de Desembre i Gener, li vaig estar donant voltes, ja que començava a conèixer gent que feia i havia fet allò que li deien "Ironman", i la veritat sigui dita, tampoc semblaven gent d'un altre planeta!!

I tot va passar de la manera mes estranya possible, pro que amb el temps he vist que possiblement hi hagi un destí escrit al qual nosaltres no hi tenim accés, o les casualitats son infinites.

Un dia desprès d'un entreno amb els Masters de Medi, a la dutxa el Victor hem va dir:

-sabes que, me he apuntado a un "Ironman"

-como? que te has apuntado a que?

-si tio, a Zurich , con dos cojones

Per un moment se’m va aturar el cervell, i com ja passa a vegades on no arribes tu, arriba el teu inconscient

-venga!! pues me apunto con tigo, sera divertido!!

Quins collons, dir que serà divertit, una cosa que quan vaig arribar a casa i li vaig explicar a la Mary i hi vaig pensar dos vegades, se’m va caure un mon a sobre, jajajaja

Al cap de dos dies ja estava apuntat, i amb els nervis a flor de pell com mai els havia tingut.



Remençes amb bona companyia

En una de les sortides que comentava abans, xerrant de coses va sortir el tema i vaig comentar amb algú, que m'havia apuntat a Zurich, i que bueno tenia molta por, pro bueno... i per sorpresa meva hem va contestar: -Ah, dons l'Ignasi i el Marc també hi van!!!

Oohh guay, vaig pensar, com a mínim aquells entrenos tan llargs que havia sentit que s'havien de fer amb una mica de sort els podria compartir amb algú!!

I efectivament vaig anar parlant amb un i l'altre i cap aquí cap allà, i en principi mai m'havia passat per el cap posar-me en mans d' algú perquè hem portes els entrenaments, però arribats aquet punt vaig prendre una decisió, i vaig parlar amb l'Emili, en el moment vaig pensar que tot sol no me’n sortiria, ja que la meva experiència era relativament limitada i com a mínim ell en portava un de fet i el mateix que anava a fer jo...

A partir d’aquí va començar una llarga aventura que us explicaré en la pròxima  entrega...

Un dia vaig fer un "Ironman"

PROXIMAMENT

LAS AVENTURAS I DESVENTURAS D'UN SOMNI QUE UN DIA ES VAN CUMPLIR

 

A la 5ª va la vençuda

Una semana despres del meu tercer objectiu mes importan de 2011, m'enrrecordo d'una frase que diu el meu avi: "les llanties s'han de fer a poc a poc, pro cuan estan mes bones es al dia seguent"

Pensareu que tindra que veure una cosa amb l'altre, oi? dons si, hi han coses que necesiten el seu temps i la seva maduracio, i personalment crec que estic arrivant a un punt de maduracio en l'aspecte esportiu.
Ja que com alguns ja sabeu el pasat 27 de Novembre m'enfrontava a la meva 5ª Marato, i a diferencia de les anteriors, aquesta en primer lloc vaig posar-me en mans d'un gran profesional i posar-me en mans d'ell perque hem guies durant tota la preparació, i en segon lloc he intentat treballar la constancia i l'autocontrol mental, i no fer cas als fantasmas que tots tenim cuan ens enfrontem a reptes una mica grans.

A diferencia d'altres vegades no us explicare km per km les sensacions que vaig tindre, ja que si llegiu entrades anteriors us podeu fer una idea, per tant en aquesta ocasio us explicare tot el que va envoltar a la meva millor Marato (de moment).

Per començar per algun lloc, us dire que els habituals dijous que ens trovavem per entrenar una estona junts, ens servien una mica per compartir inquietuts i compartir fantasmes que haviem acumulat durant la semana en els entrenaments en solitari que feiem cadascu per seu costat. Els ultims temps s'ens van unir dos persones mes inexpertes pero no per aixo amb menys força de desicio i motivacio, que van ser la Cristina i la Guiomar, que la veritat es que com deia aquell:  "de tot i de tothom s'en pot apendre", i vosaltres dos m'heu recordat la esencia d'aquest esport que practiquem que a vegades perdem de vista, i es que: l'autosuperacio i la motivacio personal mouen montanyes.

El dia anterior a la competicio, va ser un dia en que tots sobreviviem com podiem a una certa inquietud i nervis de cadascu, pero vem pasar un dia agradable pasejant per una ciutat preciosa com es Sant Sebastian, tot i que ens vem moderar ja que habiem guardar forçes per el dia seguent.

Pero per mi un dels grans moments on es va coure tot va ser al mati de diumenge cuan poc a poc vem anar sortin de les corresponents habitacions i anavem creuan-nos per aquell pasadis estret, i poc despres feiem cap a la cafeteria de sota per anar a esmorsar una mica. La veritat es que potser yo jugaba amb una mica de ventatge, pero estava molt tranquil i amb la sensacio de que seria una cursa en la que disfrutaria molt, cosa que 3h20min despres comprovaria que si, pero el cas es que aquell moment vaig mirar al meu voltant i es respirava un ambient de equip i complicitat, que vaig quedarme un rato observant a tothom.Pro de cop i volta vaig notar una ma, era l'Emili que hem va dir: -et veig tranquil, ho tens tot controlat? amb el que vaig respondre afirmativament i ell hem va respondre: -molt be, anim força i cap, eh!! , aixo hem va acabar de posar al lloc. I vaig tenir dos imatges molt curioses:

Vaig veure dos persones que realment han estat molt "cerca" compartint moltes coses

I una altre persona que encara no ho sabia pero seria també "muy" important aquell dia

Un cop acabada la cursa, en la que vem tenir moments per creuar-nos uns als altres i cridar-nos anims a tots, tothom estava euforic ja  que tots habiem complert els nostres objectius, i realment va ser un moment emotiu.

Pero la meva gran conclusio de tot aixo es que: la constancia i el treball ben fet ens porta a bons resultats, i no existeixen draseres.

I que realment tots ens enrrecordem del dia que vem fer la nostra marca personal, i vem aconseguir el gran repte, pero hi ha un record molt mes gran que es tots els moments de fatiga, patiment, i tambe alegries que hem compartit al llarg de totes les sesions d'entrenament que ens han portat fins aqui.

Fins aqui us he explicat el gran repte esportiu, pro no hi ha que oblidar mai!!, les persones que no corren ni suen, que no es posen pantalons curts i samarretes de tirants a ple mes de novembre, que no saben quin gust te un gel (ni falta que els hi fa), pero que sense elles si que realment no arrivariem enlloc,la victoria tambe es per vosaltres.

Gracies Mary, I love You...

Per acabar, felicitar a:

Ignasi, Emili, Ramon, Guiomar, Mary, Bea, Monica, Cristina, Xavi, Pedro (Organdonor), Cristian, Maria, Marc

Per aconseguir el repte que cadascu tenia i per formar part d'un dia que per mi va ser molt important, gracies...



El conte enrrere

Han pasat casi 15 dies desde l'ultima historia que us vaig explicar, i la veritat es que m'en han pasat unes cuantes...

En primer lloc situa-nos cap al dia 1 de Novembre, que sense serne gaire conscient començaven dues setmanes de carga d'entrenametns, que m'han dut a acumular al voltant de 120 km...

Amb les meves sesions del mitg dia a Ctra. de les Aigues, i fent farleks i progresiu yo sol com un pepe, vaig arrivar al famos diumenge que ens tocava: LA TIRADA LLARGA!!!, de 30 km
Pero no se si per pietat dels deus o perque estava escrit en el meu desti, va caure un diluvi que si agesim corregut per el Llobregat com teniem previst poder aguesim acabat amb els peus al riu.
El cas es que tot i fer pinya entre l'Ignasi,Ramon,Carles y Giomar, ens vem rajar de mala manera, pero allo quedava pendent... i ja vaig rebre noticies del mister que per poc que pugues el dilluns s'haurien de fer.
Concient d'aixo vaig fer prospecció de a qui podia enrredar per no fer-ho sol, i hem vaig trobar l'Ignasi amb la mateixa situacio que yo, per tant ens vem posar d'acord i cap al riu.

La sesio no va tenir un gran desenllaç, pero crec que parlo en nom dels dos, vem tenir molt bones sensacions, i almenys jo vaig agafar un referent molt important que necesitava per afrontar amb una mica de segureta la meva 5ª Marato, i era que el meu ritme de umbral corrent pot ser ritme de 4:40 min/km.

El reste de semana ja va anar rodada, ja que amb l'entreno de dilluns vaig quedar satisfet, amb el consecuent dijous que quedem tot una colla per fer el Hamster al parc de la Ciutadella.

Cap a final de semana ja vem començar a organitzar-nos per diumenge, ja que ens tornaven a tocar 25 km, i clar per no repetir lloc, vem optar per fer companyia a nostre amic i company Carles, que despenjant-se de Sant Sebastian, va decidir fer la Marato de la Costa Daurada "MCD" ( la cursa del mercadona, pels amics).
Aixi que ven dora el diumenge vem quedar per anar cap a Salou a fer uns kms...

La meva idea era provar els meus ritmes de Marato de 4'40, i de pas acompanyar el Carles unt amb el Ramon fins el km 25, ja que la segona part la complementaria acompanyar de la Agostina que el portar fins meta molt dignament tot i els problemes estomacals que va tenir.
I aixi vem fer un diumenge diferent amb espectador de luxe que en aquest cas va ser l'Emili que ens va fer el reportatge grafic.

Amb tot aixo no oblidar un pas diferent e important en la meva carrera esportiva, que ha sigut la posta en escena d'un projecte personal de l'Emili, el cual tots ens fa il·lusio ajudar i mica en mica, continuar compartint moments esportius i no esportius, perque la criatura vagi creixent...

Pero aixo es un altre tema que hi dedicare un dia una entrada especial...

Fins la proxima

Salut i kms

Corre Misisipi Corre

A un mes vista del gran dia, i començan aquells entrenos que a tots ens agraden... aquells llargs que et fan pensar tant que acaves no pensant res...he finalitzat una semana de focs artificial amb traca final de diumenge, pro anem per parts:

Aquesta semana s'ha caracteritzat per un farçell de bones sensacions, ja que he pogut complir els ritmes i temps que marcava l'entreno, cosa que m'ha donat certs anims de que en realitat no he estat treballant malament, ja que es la por escenica que suposo que ens entra a tots a mida que s'acosta la data.

Per rematar el dijous que ens trobem tot per fer un rato el hamster al parc de la ciutadella, l'Emili ens tenia un test preparat per comparar el que vem fer feia just un mes. Per poder comparar si haviem millorat o que...
I la veritat es que si, entre el Carles,l'Ignasi i yo vem conseguir fer com un "convoi" (estirat per l'Ignasi) que ens va portar a fer les series de 2,6km a ritmes de 3'45 , cosa que feia un mes, ho feiem amb 10 o 15 sg. de diferencia per sobre, deu servir d'alguna cosa correr tant no?

El divendres va ser una mica enganxat per els pels, ja que sem va fer fosc i els ulitms km's que eren a ritmes rapids hem vaig jugar la vida sortejant pedres a les fosques, pro be... no hem vaig matar.
Tambe hem vaig trobar el Ramon que como no tambe corria per alla i vem decidir que com que diumenge ens tocaven molts km's com a minim fer-los junts no?

Dons si, va ser un diumenge de misissipi.
Vem anar al llobregat sortint de casa de l'Ignasi, i tot lo be que me les pintava yo... cap alla l'aeroport les meves cames va dir que la semana s'acavaba alla mateix, i ni els gels les van fer canviar de opinio...
Per tant vaig acabar l'entreno com vaig poder i una mica decepcionat pero com diu aquell: " tot suma "

1/2 Marato del Mediterrani: "divide i venceras"

Aquest diumenge anterior ha sigut la mitja Marato del Mediterrani, un entreno mes per el dia D, que cada vegada esta mes aprop, ni mes ni menys que uns 30 dies

La veritat es que ho afrontava sense gaires anims, ja que en les ultimes setmanes no habia tingut molt bones sensacions, pero sembla que encara que el cap no acompanyi, si cumpleixes els entrenos algo va quedant.

Tampoc fare una gran cronica de la cursa, ja que no tenia gaire interes, i no van pasar grans coses pro la resumire en dos parts, ja que tinc la sensacio de haber fet 2x10km.

Els primers 10km, la veritat es que hem feien molt de mal les cames, i hem costava correr per sota de 4:40, pero els vaig poder mantenir a 36-38, pensant que com a minim seria un entreno de mantenir ritmes de Marato.

Els segons 10km, pasaves per linea de meta, i per on hi habia el public animant i entre els crits d'anim  i  veure que pasava per sota l'arc amb 45', vaig pensar: home si mantenc aquest ritme potser fare un temps acceptable...., aixi que vaig intentar augmentar una mica el ritme, i km a km anava veient que efectivament estava rodant a 4:30-4:28, i que les cames m'estaven responent cada vegada millor i encara hem demanaven mes, pero... frenaaa!!! no et flipis i aguanta aqui com a minim fins el km 17 o 18..

I si, cuan vaig veure el cartell del 17, i que ja sabia el recorregut que m'esperava, vaig decidir fer cas a les cames i donal-si el que hem demanaven, augmentar el ritme a 4:20, impresionant no m'ho puc creure, fa una hora m'arrosegava a 4:40 i ara estic aqui adelantant a gent de dos en dos, cosa que encara m'anima mes i hem porta a fer la recta final de l'ultim km a 4:10... i entrant a la curva de meta veig al Pedro i li crido: "vamos vamos!!!", a lo que ell reacciona i s'enganxa d'arrera meu, i que provoca que acavem  a l'esprint total els ultims 25 mts, ahhhh!!! ja sta aixo...

El haber pogut augmentar els ritmes i fer aquesta recta final m'ha deixat bon gust de boca, cosa que fa 1h35min, no hagues imaginat mai.

Un diumenge que començava molt dora al mati acaba amb una bona cursa i una barbacoa amb amics, i unes discusions existencials del mon del triatlo i els seus components, jajaja

Semana contrastada

Sota la unica garantia de l'experimentacio en mi mateix, definitivament puc afirmar que l'estat animic de cada un ens afecta mes del que ens pensem a nivell muscular. Potser no estrictament en la fisiologia del muscle, pero si en portar-lo a treballar el que a tu t'agradaria. Tot aixo ho resumire en la semana que he pasat.

Dilluns vaig tancar un repte i en vaig rependre un altre que tenia una mica apartat, aixi que vaig rependre els meus entrenaments de runing amb sensacions certament acceptables per algu que feia un parell de setmanes que nomes m'havia dedicat a nedar. Per altre banda tinc anims i ganes de correr i anar pujant el nivell poc a poc altre vegada.
Els seguents dos dies hem costa mantenir els ritmes marcats pero de moment tinc anims per seguir.
Arribat el dijous, per diferents motius no ens trobem tots per fer l'entreno conjunt de la semana, pero igualment quedo amb el Carles per fer el hamster una estona, i la veritat es que hem porta a uns ritmes alts que hem fan treure el fetge per la boca,jeje pero a la vegada hem sento be per haver aguantat i per fer un entreno de calitat.

Per divendres tenia pensat descansar, pero finalment prefereixo fer una recuperacio activa a la piscina, i anar a nedar una estona, i per sorpresa meva no soc capaç de fer mes 400 mts, el que hem confirma que he tancat definitivament la epoca de nedar i fins ben be d'aqui un parell de semanes no tindre ganes de tornar a fer metres com un boig.

Amb l'esperança d'un cap de setmana durillo pero a la vegada divertit per l'entreno de diumenge que hem toca una tirada llarga per muntanya, cosa que hem motiva força, poc m'esperava jo que començaria un disabte amb un susto a nivell personal que hem condicionara de moment tot el cap de semana, amb una sensacio de indignacio, desanim e impotencia. Amb un disabte completament apatic i desanimat, que he intentat reanimar amb un entreno matutino amb l'Emili i el Ramon, pero que unicament que pogut fer amb prou feines 3 km de certa calitat, ja que m'ha omplert una sensacio de desanim tant gran que he tingut que aturar de correr en certs moments....

Pro si hem de ser sincers avui tambe he pogut disfrutar d'un gran moment que m'ha revivat durant casi be tres hores les ganes de superacio, i tot aixo ha vingut provocat per el debut del meu cosi en el Garmin de Barcelona, el cual  m'ha fer reviure les sensacions del "nostre primer triatlo" i la euforia que t'omple  en el moment de creuar l'arc de meta.


Avui m'he donat conte de que per moltes motivacions que tinguen e intentem controlar-ho tot per poder lograr els nostres reptes fisics i mentals, mai en tens prou  y que a sobre la vida et brinda mab coses inesperades que encara no tinc clar si et fan mes fort o sencillament has de conviure amb elles i aguantarte.

Per tant tanco una semana de contrastos que el dia 27 de Novembre us dire si m'ha ajudat en alguna cosa o no.

2.071 leguas de viatge pel Garraf

Per fi ha arrivat el dia amb el que porto tant de temps patin i desitjant, com ja comença a ser avitual en aquestes proves venen a ser les 5:30 del mati cuan hem llevo per  anar a nedar  la distancia que fara cosa de un mes vaig correr per la festa major de la Merçe.
Despres de tota la operativa de cotxes entre Sitges i Portginesta, arrivem al port on la organitzacio te tot el tinglado de recollida de dorsals y casquets i altres.
Aqui ens trobem amb el reste d'equip del Mediterrani: de dta.a esq.:Eva,David,Albert,Ricard,Minerva,Xavi
i Miki

tots portem una mica cara de son, pero a la vegada intentant activar els biorritmes per la que en ve a sobre, poc a poc ens anem treient la roba tot i que fa fresca i costa una mica, pero ens hem de enfundar el neopre, ens untem amb baselina en cantitats industrials per evitar posibles ferides.
Sense adonarme'n ja stem d'arrera de l'arc de sortida, ja he fet tot el meu ritual de colocarme el traje al seu lloc, el gorro centrat, els gels al seu lloc, rellotge, ulleres perque no s'entelin... va!!! que l'espera es fa molt llarga!!, dons tot i axi ens fan esperar 10 o 20 min (tampoc se gaire perque)
Que hem pasa p'el cap? dons exactament estic pensant amb quin sera el ritme que portare per poguer aguantar tota la travesia sense patir gaire, no penso amb gaire estrategia de a quin Km. augmentare o reservare, nomes penso amb un ritme constant sense deixar-me influenciar per la gent que tingui al voltant, ja que es una travesa molt llarga i a base de km's tot es posa la seu lloc, per tant no cal correr a la sortida.
Tot i aixi intento pensar quines sensacions tindre en el km tal, o cuan pasi l'altre... pero la veritat es que mai ho pots saber, per la cantitat de factors variables que influeixen, com pugui ser l'estat del mar, si fa vent en contra, si trobes grup per seguir peus, si et desorientas molt...(de tot aixo en parlare algun dia)

Be, es hora de ficar-se a l'aigua no? dons som-hi que esta calenteta... començo a fer braçades sense pensar gaire, nomes miro la boya que tinc alla davant a uns 200mts, perque alla fem el primer gir a la dreta i enfilarem la recta que ens portara Sitges. Un cop girada la primera boya la gent ja s'ha colocat una mica i no tinc tanta gent al voltant, intento buscar peus pero amb poc exit, ja que tot i les indicacions de la organitzacio de nedar amb grup, ens hem desperdigat una mica. El cas es que vaig nedant seguint gorros grocs que veig per alla davant.
Els primers km, la veritat es que pasen molt rapid, potser per la emocio que encara perdura, perque encara es una distancia que tinc força controlada, el cas es que arrivo al 3ºkm on teoricament hi ha un avituallament, pero jo no el veig, hem quedo un moment flotant i cuan la onada baixa hem permet veure que alla d'arrera hi ha el barco de l'avituallament, pro haig de nedar uns centenars de metres casi en direccio contraria, per tant decideixo que estic prou b, i continuo cap el seguent que esta en el km5.

Arrivat a aquest punt, la veritat es que la meva visio cada vegada que aixeco el cap, pot arrivar a ser desesperant, ja que nomes veig un punt tronja fluorescent alla d'avant que intueixo que es un dels cayaks de seguiment, i sempre amb la intermitencia que provoquen les onades, ja que hi han moments que tinc la sensacio que l'aigua fa pujada i altres que fa baixada alternadament.
Es curios que veure un globo de plastic groc en mitg del mar et pot aportar tanta adrenalina, que et faci continuar i  et posis content de aver pasar 1000 mts mes, ja que cada km la organitzacio habia montat un d'aquets globos que acabare anel·lant tant.

Ja el veig, una silueta blanca amb un globo d'Heli groc, ja el tinc aqui..som-hi!!! poc a poc hem vaig acostant i per la part de d'arrera del barco veig que som uns cuants alla flotant com a suros, l'home del barco hem diu: -Que vols?
-Aquarius, siusplau-barbotejo
Entre l'oleatge i vigilant que el barco no hem piqui el cap, mitg vec i m'ho tiro per sobre, amb una ma m'aguanto al barco i amb l'altre hem trec un gel del peu i m'el prenc, un altre glop de Aquarius, i hem quedoun moment flotant alla al costat recuperant l'ale...
Miro al voltant i som uns cuatre nedadors, un noi que tinc al costat hem diu: "tires?", i si!!! aquet es d'aquells moments que tothom ho pensa pero ningu pregunta.
-Un moment que pixo una mica- li responc
Ell asumeix i hem diu: -tranquil... per cert cuan portem?
miro el rellotge faig calculs rapids i li dic: 1:20, si es molt rapid no? perque estem en el 5?
Ara soc jo el que li dic: som-hi?
Li demanem a un dels cayaks que ens gui, i arranquem els dos en paral·lel, al cap d'una estona el porta un ritme un tant mes fort, pero porto a el cayak i aquet chaval a uns 30 sg, osigui que ja hem serveixen de guia.
El resum dels proxims 4 km es podrien resumir en: tal i com deis la "Doris" de "Bucando a Nemo": "sigue nadando, sigue nadando..."
En el km 7 hi ha un altre avituallament, cuan paso al costat del barco paro un moment, miro al voltant, i veig el noi que he estat seguint que hem mira i m'aixeca la ma amb el dit gros cap a munt, en plan: "va b?"
-si si, tirem no? li dic i per donan-se anim deixo anar: Som-hi que ya ho tenim aixo!!!!
Comença la recta final, globo del km 8, les sensacions s'apoderan de mi, tinc que calmar-me perque no se m'escapi una llagrimeta, animmicament ja he superat totes les pors que podria tenir ara començo a veure que era posible.
L'anecdota es que pasat el km 8, veig algu que se m'acosta per l'esquera, es una noia, perque porta el gorro vermell, cuan la tinc a l'alçada m'hi fixo i... no pot ser, jajajaja es la Eva!!! intento agafar-li el rebufo pro veig que ha posat la directa i jo ja no estic com per fer estirades, conservo el meu ritme i anar fent...
Km 9, hi ha un altre avituallament, aquet si que paso com una exalacio, nomes aixeco el cap per preguntar: cap a no?, Cap a l'esglesia!!!
Ostres, si!! ja veig l'esglesia  de Sitges, ara si, 1000 mts, i ja ho tenim
                              
Els ultims metres es fan llargs, ja que la mar s'ha aixecat una mica, i a mida que m'acosto a la costa les onades cada vegada son mes fortes, de cop i volta hem trobo una barrera de cayaks, i els hi dic: que? i m'indiquen que cap a la dreta. No es per nerviosisme si no perque ara si que les onades son groses groses!!
L'entrada a la platja es un tant accidentada amb les anomenades onades d'uns 2 o 3 mts, la feina es meva perque no fer la croqueta per la platja, cosa que quedaria una mica malament amb tota la expectacio que teniem al psg, de Sitges.

Cuan paso el famos arc de meta, hem donen la medalla que acrediata el que per molta gent pot ser una animalada, pero que la veritat es que: en la mesura de cadascu, es una experiencia 100% recomanable.
A partir d'aqui venen aquelles converses que a tots ens agraden, comentant la jugada.

Un domingero per Sant Cugat

Dos dies despres d'haver participat en la Mitja Marato se Sant Cugat, la veritat es que les cames m'estan pasant factura, pero la veritat es que no tinc molt clar el perque...
A simple vista está molt clar, no? He fet una 1/2 en 1h 38min, amb desnivell positiu. Pero la sensació que tinc es que vaig pasar un diumenge com el que ara us explicare:

De cop i volta hem trobo a Sant Cugat a les 8:30 del mati, un a un van apareixent tots els culpables de que les fatigues i els dolors inexplicablement li acabem trobant la gracia.
Surten converses com: quina estrategia seguiras? Home dons yo fins a tal km, fare... i despres... pro clar depen...La meva estrategia? intentar seguir la estrategia pro se que acabare improvisant com sempre...
Total que donen la sortida i com sempre la gracia es anar saltant de dreta a esquerra per mantenir la unitat del grup, un cop agafem una mica la posicio alguns de nosaltres s'adelanten amb un ritme mes exigent i altres preferim mantenir el nostre (tot i que sigui mes alt que la famosa estrategia).
Tinc la sensacio de que l'Ignasi, el Marc i jo, estem esperant la rampa que ens matara, perque de tant en tant fem alguna mirada prospectiva per comprovar com van els altres, pensant: si ara be una rampa peto aqui al mitg. I esperant esperant  ens plantem al km 13-14, ja en queden poc, es un moment d'aquells que et creues amb els que portes mes endavant i una mica mes enlla se senten uns crits de...: Ignasi!!! som-hi Albert!!...
Ara comença la cursa, intento augmentar el ritme ja que estic rodant sol, ens hem distanciat una mica uns dels altres.

Total hem queden 3 o 4 km, els cuals els faig apretant les dents, per mantenir un ritme sostingut, s'em fa llarg pero miro alla d'avant veig un carrer que m'es familiar, 90º recta final apretant a tope i ale, ja sta... i ara que?

La veritat es que he corregut amb les cames a S.Cugat, pero el meu cap estava sota l'aigua i fent braçades una rera l'altre...

Com vaig explicar a l'entrada anterio, a vegades la valentia o la inconsciencia ens porta a errors, pero en aquest cas m'ha portat a si, fer un bon resultat en una 1/2 pero sense disfrutar del moment de goria.

Aixo m'ha ensenyat que com deia aquell: "menys es mes".

Com Donkey Kong

A vegades la euforia o el ser agoserat ens juga petites males pasades,mexplicare:
Fa una mica mes de un mes, amb un altre malalt de les aigues obertes ens vem plantejar el repte de l'any, que era fer la Marnato de 10km nedant, cosa que l'any pasat ens va quedar pendent i teniem una mica l'espina...
Be, tot va ser un calenton a mitg entreno cuan la testosterona esta alta i no arriba gaire sang al cervell, i rapidament vem fer planing: Marcelona 5.700 mts / RadikalSwim 7.000 mts / Marnato 10.000 mts / plantejat aixi es una bona escala i entrenant fort es factible, no?
El que vaig veure despres es que en un altre calenton d'entreno jo m'havia proposat fer la Marato de S.Sebastian millorant la meva marca, per tant aixo hem suposaria doblar entrenos i nedar mooolt...
Dons aquestes dues semanes anteriors, tal i com tinc companys que hem diuen: "dons yo hem començo a notar millor", altres que porten mes temps preparant-se, uns que baten records de carrega amb km a la semana, altres que son com un videojoc, i que han pasat de pantalla....

Sincerament!!! yo hem sento com el Donky-Cong, que li van caient barrils a sobre i prou feina te amb anar-los esquivant com per pensar si esta avançant a la pantalla o no...
En la carrera a peu, he arrivat a la conclusio que encara no ha arrivat la traca forta, per tant estic tranquil perque cuan arrivi ja haure matat el monstre de la primera pantalla (aixo espero) i  per tant nomes hem quedara salvar la princesa del castell que serà afronta la meva 3ª Marato de l'any 2011 un dia abans del meu aniversari, i intentant baixar marca...
Per altre banda, tampoc hem puc despistar ja que tot i que m'agradi l'aigua i el nedar el porti be, estar al voltant de 3h nedant, crec que será un repte tan fisic com mental i no oblidar que el mar es molt potent i se li ha de tenir respecte....
Espero que la proxima entrada, ja sigui mes optimista i poguer explicar les batalletes que hem pasen pel cap, que com podeu comprovar ni hi han de tots colors...

Test de la Merçe

El dia es presenta be, a fora al carrer esta una mica ennubolat (avui correrem amb fresca), ja hem be de gust no patir aquets "sofocos" que hem aguantat tot l'estiu. Acabo de vestirme, recullo cuatre coses i som-hi que hem quedat. Cami de pl. Espanya es divertit perque un diumenge a les 8h del mati qui hi ha al carrer? Dons gent amb la mateixa samarreta que tu, i que va en la mateixa direccio que tu.
Un cop ens trobem tots, lo primer que hem diuen es: "treute la samarreta que nosaltres tenim la nostre propia", jaja , aixo es cosa e l'Emili, li encanten aquestes coses...
Habitualment estic mes nervios, per les espectatives que normalment ens fem, pero avui hem sembla que els nervis els tenen d'altres i jo estic força tranquil. començem a anar cap els calaixos de sortida per escalfar una mica, per tant nomes hem queda fer-li un peto de bona sort a la Mary, i que hem digui el clasic: "vigila eh, tu al teu ritme i molta sort", no se si sense aquestes paraules podria sortir correr....

Un cop situats a la sortida amb el Marc, Ramon i Emili (com es veu a la foto superior, els cuatre de verd clar), cadascu fa els ultims retocs al Garmin, per megafonia donen el conte enrrera i... ¡¡AL TURROOON!!!
Primeres pases, intento no tropesar amb ningu, hem sento com en una onada que t'empeny endavant tagradi o no. Les primeres sensacions a les cames son extranyes, anem a un ritme alt pero poc a poc s'escalfen i cuan arrivem a Paral·lel ja stic mes comode.Amb tot aixo un dels objectius es no desenganxar-me dels companys, per tant anem tots cuatre esquivant gent i saltant d'aqui cap alla, per mantenir-nos el mes agrupats posible, pero en Marc se en tot moment on esta, perque no calla, jeje
Al cap de l'estona ja estem mes concentrats en la cursa, cap el Km 6 hem sento com d'alt de la cresta de la onada, que o aguanto el ritme o caure a l'aigua. Al Km 7 se m'ha escapat la onada, la veig alla davant pero no la puc atrapar ja.

Arrivem al final del carrer Sepulveda i ens queda l'ultim 1/2 Km, miro el rellotge i penso "ja hi som, aguanta", i cuan fem el zig-zag de Paral·lel, no el veig pero d'entre les esbufegades de la gent sento: "VAA RICAARD", es l'Emili!! no el tinc tant lluny, aixo hem dona certs anims per acabar a ritme de 4 i poc els ultims metres, i finalment paso l'arc amb 43 i pico...pensament: "no sta mal, he aguantat prou be".
Avui per nosaltres era una cursa per provar-nos, pero les noies (Guiomar,Monica,Vanesa) ha sigut el seu gran debut, ah i per el Jan (fill de Ignasi i Monica) tambe, pero la veritat es que han arribat totes prou contentes i satisfetes, Enhorabona a tots i totes!!!

Llamame "monete" - "salmonete"

http://nedaelmon.blogspot.com/

Diumenge 11 de Septembre, 6:45h del mati

Ens trobem al costat de casa amb el Xavi, hem quedat per anar junts cap al forum on hem de recollir el "casquet de bany" i preparar-nos per fer una travesia molt chula com despres descobririem.
Cuan arrivem on la organització te la carpa d'entrega i ho recollim tot...
-mira qui hi ha alla!!, que haces aqui? si tu no venias?
-ya, pero es que ayer me liaron, y he llegado esta mañana a casa y he pensado....venga me cojo el neopreno, voy y me apunto.
-osea no has dormido y vienes borrachuzo, no?
-mmmm....
Jajaja, despres d'aquet moment surrealista que nomes ens podia oferir el Victor, desde just sota la placa solar del Forum, aixeco la vista i alla al fons amb un cel mitg tronja, veig el Hotel W, mes conegut com hetel vela, i li dic al Xavi: -perque hem d'anar fins alla per tornar aqui, i pel mitg del mar? (Son aquestes preguntes que et fas en aquets moments, pero que saps perfectament la resposta.)

Un cop en el punt de sortida: Platja de Sant Sebastian, encara ens queda una estona i nem a fer un cafe a l'unic bar que hi ha obert, i unanimament ens trobem bastants nedadors alla per fer temps, i davant tinc un home (de que hem sona aquet tio) ahhh!!! Carlos Moya!!! jeje quina gracia....
Total que ens començem a enfundar el neopre, ens untem de baselina, i de fons se sent "queden 5 minunts per la 3º sortida!!!", vaig cap a l'aigua per acabar de colocarme be el traje, faig unes braçades per estirar i s'em coli aquella aigua freda per l'esquena que fa que diguis: "ara si...som-hi!!"
5-4-3-2-1...ioooo "¡¡¡¡AL TURROOOOON!!!!!

Camino cap a l'aigua, cuan la tinc per a la cintura, fico el cap dins de l'aigua i començo a respirar alternadament....Els primers metres la veritat es que no penso gaire cap on vaig, sencillament mirant per no chocar contra ningu i esperar a que la cosa s'estiri, pro de seguida tinc uns peus davant, que no hem molesten, arrivem a la primera boya que hem e fer un gir de 90º a l'esquerra, continuo tenin els mateixos peus davant, vaig a provar de seguir-los....Casi mil metres mes tard (calcul mental), encara estem igual, noto que nem a un ritme una mica fort, pero de moment aguanto, aixi no m'haig de preocupar de la orientacio.
Els metres van pasant, i com que el fons del mar es com una foscor de color turquesa que com te la miris molt començes a veure coses rares peroque a la vegada es imnotirzant, dons decideixo anar disfrutant l'skyline de Barcelona que poc a poc es va iluminat amb la llum de l'alba.
Pasades les torres Mafre i arrivant a la mar bella, no se com pero perdo aquells peus que m'avien servit de guia, per tant toca espavilar, i aixi ho faig... de tant en tant aixeco el cap i vaig veiens la placa solar del Forum, com a referencia a l'horitzo, cuan ja no es tant petita si no que cada vegada es fa mes gran, començo a trobarme nedadors per alla despistats de la sortida anterior (chute de moral), alla a la dreta veig una boya de color groc amb un vaixell al costat, es l'ultim avituallament, per tant un cop arrivi a la seva alçada nomes hem queden 1500 mts per l'arrivada, tranqui... no t'impacientis (penso). I si, cuan arrivo a l'alçada de la boya, que ja hi han mes nedadors desperdigats, penso: "por el poder de...", i si, començo a augmentar progresivament el ritme, cada vegada hi ha mes gent, pero sembla que vaig be, perque els vaig adelantant cosa que hem fa oblidar els dolors d'hombros i cames cansades que começo a tenir, arrivo a l'espigo on faig una "chicane", per afrontar els ultims 150 mts que sembla que hem persegueixi algu (si!! m'agrada acabar les curses, donant-ho tot!!), aixeco el cap i veig una ma que m'agafa la meva i m'estira cap a fora, es el responsable de l'organització que m'ajuda i hem diu:
-"felicitats, benvingut",
-bufa!!! gracies, gracies...
Aixeco el cap veig el crono 01:40:27, rapidament li resto els 20 min de la meva sortida i ..¡¡COLLONS!!, he anat cagant ostias!!!
Surto cap a fora i hem trobo uns companys del Mediterrani que ens han vingut a animar, -com ha anat? be be molt be...,hem diuen que el Xavi encara no ha sortit, be no trigara gaire el bacalla aquet, aixi que vaig a buscar una botella d'aigua per recuperar la boca de l'estat en que la tinc, que sembla una "mojama seca", i cuan torno a saludar els companys veig sortir un bacalla amb neopre, jajaja, ens abraçem , molt be tio!!! ja ho tenim aixoo!!!

Despres venen totes aquelles converses que ens agraden a nosaltres de m'he sentit d'aquesta manera i jo de l'altre, tenin el sentiment aquet complicitat per lograr si mes no, un altre repte....