Un dia vaig fer un Ironman - 2ª part

Las aventures i desventures d'un somni

que un dia es va complir

Com comentava anteriorment, vaig embarcar-me a una aventura que amb la distancia del temps puc dir que es 100 % recomanable, dins de les motivacions de cadascú, que et porta a sensacions i auto coneixença d'un mateix que ens sorprendríem.

El cas es que vaig començar a parlar de sessions d'entrenament, tenia un planing d'entrenaments, un planing de carreres que havia de fer... cosa que abans m'apuntava a les curses a sentiment.
Vaig començar a entrenar en grup, cosa que hem va fer veure millores en els meus resultats, a compartir esgotaments físics i mentals amb companys que estàvem passant per el mateix punt,etc..

La veritat es que una de les coses que hem va costar mes aprendre i adaptar-me va ser confiar o realment posar-me en mans d'algù que hem digues que havia de fer i no qüestionar si en tenia prou o no?, si arribaria prou preparat? i altres incògnites que hem venien al cap, que també eren fruit dels nervis i la por a saltar a una piscina molt i molt grossa que no saps si podràs nedar-la tota...

Tinc molts records d'aquells dissabtes o diumenges amb l'Ignasi i el Marc, fent tirades de bici amb centenars de kms per la N-II ,i pujant a ctra. de le Aigües a córrer com desesperats, per aquesta època la meva alimentació es basava mes en barretes energètiques, "golosinas" de powerbar, i gels diluïts en aigua que altre cosa, que inclús la Mary hem deia:
-però quantes coses d'aquestes t’arribes a menjar?, amb el temps es va anar  acostumant a veure que en un armari de la cuina hi han barretes i altres andròmines que no sap perquè serveixen però que hi han èpoques que en menjo moltes, jeje
Tots aquets records ara son positius que hem transporten a bons moments però haig de reconèixer que en el moment els patíem una mica.

Per altre banda hi ha uns records que no son tan visibles, però que també hi son, que son aquells matins a les 7 o 7:30 del mati quan sortia per la porta de casa a entrenar i li deia a la Mary entre lleganyes:
-cariño que marxo una estona, vindre a l'hora de dinar... i ella contestava: -mmmm fins ara, vigila!!
Vespres que arribava tard de la piscina i tenia el sopar fet... Tantes i tantes vegades que la Mary hem preguntava: -Com ha anat avui? - Avui que tocava? - Et fa mal alguna cosa? , preguntes aparentment innocents, però que en el fons van ser un dels pilars per poder construir aquesta historia.

Feta aquesta extensa introducció , us explicaré breument (si puc) en que va consistir la experiència en el meu debut com a "IRONMAN".

Amb la Mary el Victor i el Marc vem decidir, viatjar amb autocaravana, ja que creiem que ens seria mes còmode i econòmic, i a tots ens agradava la idea. Per coses de la vida vem tenir tanta sort, que vem anar a parar al pàrquing d'un club de tenis que ens deixava estar allà tots els dies de la carrera amb dret a lavabos i a un preu prou econòmic, que estava situat a 200 mts de la línea de sortida, i que la cursa a peu passava per davant d'on teníem l'autocaravana, a partir d’aquí l’únic que podíem demanar es que el dia de la carrera fes bon temps...

Hi han varis moments dels  dies previs i posteriors a la cursa que tinc gravats, que son els que us explicaré, ja que en aquest blog, ja he parlat prou de diferents sensacions al correr al anar amb bici o nedar.

El dia abans quan ens vem retrobar amb el reste d’expedició, que eren: Ignasi , Monica , Dani , Vanesa, Susana  i altres, vem anar a fer una volta per la fira aquella que munten,  a provar l'aigua del llac i a descansar una mica a la vora del llac estirats per la gespa, fins el moment no pensava gaire potser per no posar-me nerviós, però de cop i volta vaig sentir una veu que hem va resultar familiar, i quan vaig aixecar la vista eren l'Emili i la Guiomar que havien vingut per donar anims a tot l'equip, cosa que alguns sabien però que jo no me’n havia enterat... En aquell moment vaig tenir un doble sentiment de nerviosisme i de tranquil·litat, perquè si tenia algun dubte de ultima hora podia parlar amb l'Emili.

Un dels moments que també hem va impactar molt va ser el de la famosa "pasta party" que es feia en el menjador de "Harry Potter", on es feia un sopar a base pasta e hidrats. Allà hem vaig sentir petit però a la vegada important, al estar rodejat de gent que als meus ulls eren súper atletes experimentats, dins aquell súper menjador i el vídeo de la cursa de l'any anterior, la veritat hem va situar en un moment de motivació personal molt alt, que potser era el que necessitava en aquell moment.

Arribat el dia "M" la hora "H", amb la conseqüent matinada, preparació del material i tot, hem vaig trobar vestit de neoprè amb un gorro groc i rodejat  de gent igual que jo, amb els peus casi en remull del llac de Zurich...potser si que hauríem de fer-ho no? ultima dedicatòria als companys: -¡¡¡molta sort a tothom!!!, i a nedar s'ha dit, en aquell moment no recordo estar excessivament nerviós, potser perquè ja havia gastat tots el nervis, i no me’n quedaven mes.

Un cop feta la primera etapa de la cursa, en la qual a la transició vaig veure que el Marc el Victor i jo havíem sortit força junts de l'aigua, vaig pujar-me a la bicicleta i pensar en no passar-me de ritme, alimentar-me be, anar bevent el que tocava, etc...

La veritat es que es l'etapa mes llarga i mes solitaria, en la que tens moments per pensar i poden aparèixer dubtes o inquietuds, però per sorpresa meva de cop i volta quan estava immers en la meva concentració, a lo lluny vaig veure i sentir veus i gent que m'eren familiars.... ¡¡¡eren l'equip d'apoio!!! , de cop i volta se’m va obrir el cel , no m'esperava trobar-me’ls, ja que ben be portava 3/4 d'hora pedalant i tenia que estar molt lluny!!!

Per mes sorpresa meva al cap d'una estona me’ls vaig tornar a trobar en un altre punt, la veritat es que no estava entenent com s'ho feien per moure’s amunt i avall, es com si es "teletransportesin" d'un lloc a l'altre, però que a mi hem va ajudar a distreure’m tot el camí i que el tram de la bici hem passes casi volant.

Aquí la cosa ja es posava seria, era l'hora de deixar la bicicleta i començar a córrer, tram que jo personalment li tenia molta por, per no saber en quin km començaria a caminar.
Però com sempre a vegades hi han coses que no t'esperes que son les que et donem forces per tirar en davant, i en aquest cas va ser la Mary que m'esperava entre el 1er i 2on km per donar-me ànims, cosa que nomes sentir la seva veu i veure-la de passada així ràpid, hem va portar casi fins el km 20.
A partir d’aquí no us enganyaré, estava fins els collons de córrer, ja que havia començat a ploure el cansament començava a fer-se present, i l’únic que pensava era : "aguanta, aguanta, aguanta", i en tornar-me a creuar amb algú per agafar un suspir d’ànim i energia...

Quan vaig passar per el punt en que et donaven la ultima polsera, que volia dir que ja agafaves la recta final, vaig sentir un gran alleujament mental, pro les meves cames estaven molt consumides ja, pro encara recordo l’últim km que intentava apretar una mica el ritme per arribar dignament a meta. Ah i sobretot hem vaig mig pentinar i posar be el mallot per sortir be a la foto, ja que tothom m'havia dit: "tens que sortir guapo, que si no desprès.." jajaja mai hem de perdre l'humor

La arribada a meta va ser una mica estressant, ja que a la corba anterior dels últims 50 mts, un company el Ivan, hem va cridar: -fot-li tio, fot-li, 11h està de puta mare!!!
Vaig gira la balla i vaig veure el marcador amb 11:00:13sg, i  en aquell moment vaig pensar que no puji ni un segon del que no es necessari!!!
Passat l'arc, vaig intentar aguantar-me amb les cames flexionades, pro aquestes van decidir per si mateixes que ja n'havien tingut prou, i que si volia desplaçar-me que m’arrossegués per terra, i així ho vaig fer. Vaig arrossegar-me fins uns esglaons on hem s'em han creuat les coses mes extranyes de la meva vida:
Una dona que hem va donar la medalla i hem va felicitar , i una altre que hem convidava a una taula plena de gots de 1/2 L de cervesa, el meu subconscient va sortir a flote i hem vaig aixecar de cop a per CERVESA!!!

Desprès d'aquest moment comin, vaig buscar el que portava tant km i km desitjant, que era fondrem en una abraçada amb la Mary, i poder-li dir:
-Ja ho tenim això carinyo, ja ho tenim!!!

Per ultim agrair i felicitar a tots els companys que aquell dia estaven allà, els que corrien i els que no, a la meva familia per l'apoyo que com tantes vegades no es veu pero està allà.