Com ja he anat publicant per Facebook, he vingut a passar uns dies a Lanzarote, per desconectar una mica de la rutina, ja que descansar propiament no es el objectiu d'aquesta estada. He vingut amb l'Emili i l'Ignasi cosa que ja denota el que venim a fer. Si!! efectivament ens hem preparat un "Stage" per entrenar.
Basicament la intenció era combinar les tres disciplines del nostre esport al llarg del dia, començant de bon mati amb uns rodatges a la piscina, sortir amb la bicicleta, i per la tarda despres de fer una siesta depenent del dia sortir a correr per els paisatges que casi llunatics que ens ofereix la Illa.
La carta al Reis ja estava feta, aquesta era la maxima il·lusio que teniem els tres, la ultima semana i mitja amb el temporal que s'ens habia girat a la peninsula, i ens va fer tindre mes ganes de marxar a la illa on casi tot l'any es estiu, o com a minim les temperatures son mes agradables per sortir amb bicicleta, i no tenir que posar-te tres samarretas i una jaqueta per no morir congelat, pujant a Montserrat o alguna ruta de les nostres habituals.
La aventura va començar el dijous cap a les 7:30-8:00 cuan ens vem trobar a l'aeroport de BCN, amb les maletas de la bici i els nervis de si arivarien senseres a desti o tindriem que anar amb patinet.
Un cop arribats a Lanzarote, vem començar les aventures del "trio la-la-la", ja que aquelles hores de la nit, no hi habien gaires taxis i menys suficientment grans com per portar tres caixes i tres tios....Despres de parlar amb uns i altres vem trobar un que s'hi veia valent (si clar amb la carrera que cobraria...), aixi que vem acabar entafoñats dins del cotxe, i ale cap a la Santa.
El primer dia d'entrenaments era divendres, vem començar el mati montant les bicletas, esmorçant una mica i anant a nedar a la piscina del complex, 3000 mts mes tard, teniem moltes ganes d'agafar la bici i anar a pedalar per la illa, i axi vem fer-ho, vem sortir amb direcció "Mirador de Rio" cap al nord de la illa, seguint la ruta que es fa a
l' IRONMAN, ja sabiem tots que el vent era un gran inconvenient, pero la veritat es que s'ha de viure, ja que sembla que no et moguis de lloc mentres pedales casi be amb totes les teves forçes.
Per altre banda hi ha que dir que tot aixo ho pasa mes desaparçebut cuan mires al teu voltant i veus els paisatges arids, casi be desertics que t'envolten, carreteras rectas que es perden a la vista sense cap arbre, ni edificació al voltant, tu sol lluitant contra el vent amb la bicicleta, que de tant en tant has d'agafar fort per les rafagas de vent lateral que et fan perdre una mica l'equilibri.
Tot aquesta aventura es va veure augmentada quan a l'Ignasi se li va trencar la cadena. Ostiaaa!!! i ara que? Per sort estavem en una pujada que venia d'un poble, l'unic que teniem que fer es deixar-nos caure i arrivar al poble, per intentar conseguir un taxi. I tornavem a ser-hi, com inquibir en un cotxe tres bicicletas i tres tios, dons una imatge parla per si sola:
Aqui vem donar per finalitzat el dia, ja que s'ens van fer les 5 de la tarda cuan dinavem, s'en va fer fosc per anar a correr i vem decidir deixar-ho pel dia seguent.
El segon dia a Lanzarote, s'ens va fer llarg i a la vegada curt, m'explicare:
Començava cap a les 4 o 4:15 de la matinada amb l'Emili que ja feia dos hores que patia dolors inhumans, i havia avisat a una ambulancia, deia que tenia un "colic nefritic", al cap de 5 minunt van apareixer els sanitaris de l'ambulancia i l'Ignasi i yo els hi vem dir: nosotros vamos tambien eh!! , ens van mirar una mica...perque deien que nomes hi podia anar un, pro al final ens van deixar, un com a l'hospital tambe ens vem ficar els dos a dins de urgencies, ale tots tres alla ficats a veure que pasava.
I res li van posar tot de liquits d'aquells pel braç, i a esperar... amb tot aixo l'Ignasi i yo ens moriem de son, total que vem acabar estirats al llit del costat (que no hi havia ningu), capiculats com podiem intentat dormir una mica, lo mes comic era que erem el tema de conversa de les enfermeres, -has visto que hay dos ahi tiraos en la cama?
jaja, era molt surrealista la situació, un amb un colic i dos a l'Ignasi i a mi, i vem tornar cap a la Santa, per arreglar la bici i intentar entrenar alguna cosa.
Aixi que vem sortir a correr per els voltants del club, total que vem fer una hora rodant i lluitant contra el vent, perque altre cosa no, pero el vent et pases la meitat del temps anant en contra seu.
Ja a la tarda va vindre l'Emili que li havien donat l'alta, mentres ell es reposava una mica de tota la moguda vem anar a nedar una estona, pero altre vegada la sort no estava a favor nostre, pensavem fer uns 2 o 2.5 km nedant, pero cuan portavem 700 mts, ens van dir que feia molt fred i que tancaben la piscina. Ale dons cap a l'habitacio...
Total que acavabem el dia amb 10 km correguts i 700 mts nedats, (una mica ridicul no? per algu que venia a fer un super-stage...)
Els dies seguents tampoc es que milloresin molt les espectatives, ja que a l'Ignasi li va agafar una especie de grip intestinal, que el va deixar també dos dias a l'apartament, fent companyia a l'Emili.
Aixi que amb el panorama que veieu en la foto superior, l'unic que hem quedava era intentar aprofitar el temps, i anar a entrenar i disfrutar de una illa que m'esperava alla fora.
Arrivat aquest punt no us aburrire amb els entrenos que vaig fer o no, pro si que m'agradaria explicarvos les sensacions que hem va oferir una illa que ja coneixia pero que he redescubert.
Suposo que el fet de anar sol, pedalant amb la bicicleta per una carretera serpentejant, sense casi be transit ni coches per els que t'agis de preocupar, que aixequis la vista i l'unic que vegis son pedres volcaniques al teu voltant, amb un petit monticul alla al fons cap on el que et dirigeixes, i el vent constant que fa en aquella zona, cosa que et fa sentir constantment un ensordidor "fuuuuuu", tot aquet cumul de coses et fan deixar la ment casi be en blanc, et deixa una sensacio de pau interior molt agradable.
Una de les altres sesions que m'agradaria destacar va ser un mati que vaig sortir a correr per els voltants del "Club la Santa", sesne cap rumb fixe i mai millor dit on hem portes el vent. Aixi que vaig acabar trobant un cami que discorria pel mitg del parc nacional del Timanfaya, que hem va fer endinsarme uns 7 Km endins, i de cop i volta vaig parar alla enmitg, vaig mirar al meu voltant i per un moment hem vaig sentir sol pero afortunat i feliç per poder disfrutar de moments com aquell.
Aixi que de la illa m'emporto grans sensacions, i una certa decepcio per no poder-ho haver compartit amb els companys que ens feia tanta ilusio, pero no descarto la posibilitat de tornar-hi pero amb un dorsal.
