Un dia vaig fer un Ironman - 1ª part

LAS AVENTURAS I DESVENTURAS D'UN SOMNI

QUE UN DIA ES VA CUMPLIR

Si es veritat un dia vaig fer un Ironman, cosa que en altres temps vaig tachar de cosa inhumana que feien alguns inconscients, dons jo ya he passat a formar part d'aquest col·lectiu de malalts que ens agraden els grans reptes.

En aquesta ocasió m'agradaria remuntar-me una mica en el temps i explicar breument com va començar tot això, i potser així entengueu el que ens porta a participar en proves com aquesta.

Hauríem de començar a parlar que corria l'any 2007 quan el Cristian i el Marc (companys de l'escola d’esquí), hem van engrescar per fer el meu primer triatló que va ser el de Sant Feliu, que el recordo d'una gran duresa per la meva inexperiència, pro que algun dia m'agradaria repetir per recordar vells temps.
En aquella època no estàvem federats ni res semblant, érem tres arreplegats que decidíem apuntar-nos a les curses un parell de setmanes abans, i corrent i de presa preparàvem una mica els entrenos i ens presentàvem on fos, la veritat es que si, ens feia gracia millorar els temps però lo millor es el cachondeo que portàvem a sobre, recordo que la gent estava molt concentrada en els "boxs" i nosaltres sempre cridant i rient.
 

El trio "tralara" amb les cachiburres

Per questio de feina el Cristian ho va tenir que anar deixant, ja que no podia dedicar temps als mediocres entrenaments que fèiem, pro en Marc l'Andrea i jo ens vem anar animant i anàvem fent "Sprints" i "Olimpics"  i algun sèrie "B" , arreu de la geografia catalana, i fins i tot vem fer un club de Triatló que era una branca de l'escola d’esquí.



sortin de l'aigua a Banyoles



Passat un temps, vaig anar a parar a un club petit i modest casi com el que havíem fet nosaltres, que es diu "RayoTeam", que en aquell moment el mig dirigia el Juan Peist, que li donava molt de joc i m'hi vaig quedar per el bon ambient que hi havia. Mica en mica vaig anar coneixent a gent, i de cop hem vaig trobar envoltat de gent que ja havia fet algun Ironman, que n'estaven preparant, etc...

Tot i així, encara ho veia molt lluny el que ¡YO! m’arribes a apuntar a un "Ironman".

Aquí vaig passar ben be un any, competint amb l'equip en distancies sprin o olimpic, cosa que hem va ajudar a agafar confiança en mi mateix, i experiència al poder entrenar amb mes gent, ja que per mi era tot nou, fins al moment entrenava sol, tan en el sentit físic com mental.

Recordo aquelles sortides els dissabtes a les 8 des de palau reial, que apareixia per allà amb el Sergi, i hem mirava la gent amb aquelles bicicletes lluents i a la ultima, que parlaven de ritmes i velocitats que hem sonaven però que mai havia posat en practica, si mes no jo plantava la orella e intentava quedar-me amb tot allò per aprendre quelcom, per mi aquella gent estava un esglaó per sobre.



Primera Marato cap alla el 2009



Fins al moment jo m'havia enfrontat a un parell de Maratons, i alguna travessia nedant mig llarga, però amb bicicleta en prou feines havia superat mai els 80 o 90 kms, i aquella colla se’m emportaven de passeig, per llocs que ni coneixia les carreteres, o lloc que mai m’hagués imaginat arribar amb bicicleta i amb un mati.



Amb el Xavi, el "Gran Sardina"



Cap a Novembre de 2010, vaig assolir la meva primera travessia llarga de 6 km, cosa que hem va donar molta confiança en mi mateix i va encendre quelcom dins meu.

Durant el mes de Desembre i Gener, li vaig estar donant voltes, ja que començava a conèixer gent que feia i havia fet allò que li deien "Ironman", i la veritat sigui dita, tampoc semblaven gent d'un altre planeta!!

I tot va passar de la manera mes estranya possible, pro que amb el temps he vist que possiblement hi hagi un destí escrit al qual nosaltres no hi tenim accés, o les casualitats son infinites.

Un dia desprès d'un entreno amb els Masters de Medi, a la dutxa el Victor hem va dir:

-sabes que, me he apuntado a un "Ironman"

-como? que te has apuntado a que?

-si tio, a Zurich , con dos cojones

Per un moment se’m va aturar el cervell, i com ja passa a vegades on no arribes tu, arriba el teu inconscient

-venga!! pues me apunto con tigo, sera divertido!!

Quins collons, dir que serà divertit, una cosa que quan vaig arribar a casa i li vaig explicar a la Mary i hi vaig pensar dos vegades, se’m va caure un mon a sobre, jajajaja

Al cap de dos dies ja estava apuntat, i amb els nervis a flor de pell com mai els havia tingut.



Remençes amb bona companyia

En una de les sortides que comentava abans, xerrant de coses va sortir el tema i vaig comentar amb algú, que m'havia apuntat a Zurich, i que bueno tenia molta por, pro bueno... i per sorpresa meva hem va contestar: -Ah, dons l'Ignasi i el Marc també hi van!!!

Oohh guay, vaig pensar, com a mínim aquells entrenos tan llargs que havia sentit que s'havien de fer amb una mica de sort els podria compartir amb algú!!

I efectivament vaig anar parlant amb un i l'altre i cap aquí cap allà, i en principi mai m'havia passat per el cap posar-me en mans d' algú perquè hem portes els entrenaments, però arribats aquet punt vaig prendre una decisió, i vaig parlar amb l'Emili, en el moment vaig pensar que tot sol no me’n sortiria, ja que la meva experiència era relativament limitada i com a mínim ell en portava un de fet i el mateix que anava a fer jo...

A partir d’aquí va començar una llarga aventura que us explicaré en la pròxima  entrega...