Valencia LD



Ara fara una setmana estavem amb l'expedicio Essencial formada per: Emili, Ramon, Carles i jo mateix, disfrutant de les sensacions que ens ofereix el realitzar la primera prova de la temporada, dedicada a enfocar el que es el nostre objectiu d'aquest any, amb uns resultats que cap de nosaltres aguesim somiat en aquestes alçades de la temporada.

Abans de tot vull fer incis en que el que per molta gent es un repte molt dificil d'aconseguir que els hi suposa moltes hores d'esforços i entrenaments agotadors, i sense intencio de ser pedant, jo afrontava un 1/2 Ironman com un entrenament amb una preparacio força discutible, de manera que hem vaig plantejar afrontar aquesta carrera (que sempre es important i mai hi ha que sobreestimar aquestes distancies), molt tranquilament a nivell animic, sense cap tipus de presio social ni personal, per si havia de correr de tal manera o fer una bici de tal altre.

Va ser una cursa marcada per la bona organització, a primera hora vem fer el ritual habitual de boxes, i vem disposar-nos a iniciar el tram d'aigua, que segons sentiem la gent estava realment molt freda, la cual vaig ser l'unic amb provar-la i confirmar que estava molt freda. A l'aigua com sempre vaig intentar agafar posicio per poder nedar al meu ritme sense tenir que estar esquivan a gent i rebent patades per tot arreu.

De cop hem vaig trobar nedant sol en direccio cap a la boya que marcava el gir de 180º, i per davant portava un grup que hem vaig proposar atrapar, cosa que cuan vaig lograr m'en vaig adonar que estava amb els primers del nostre grup d'edad, ja que haviem atrapat els del grup anterior. Cosa que hem va donar una mica de moral per afrontar el tram de bicicleta.

El tram de bicicleta si que va estar marcat per un fort vent caprichos, ja que inexplicablement sempre el teniem de cara i a vegades amb rafagas laterals.

Aqui les coses ja es van anar posant a lloc, cuan el Ramon cap al km 30 hem va atrapar, i en el km 50 ens vem retrobar amb l'Emili, que per necesitats fisiologiques ens vem separar fins la T2.

I a partir d'aqui començava la cursa de veritat. La cursa a peu va començar amb el Ramon en primer lloc, d'arrera yo, i perseguin-nos amb ganes venia l'Emili que el seu objectiu era fer una mitja marato una mica decent (segons paraules seves).

Personalment vaig tindre molt bones sensacions ja que teniem que fer tres voltes de 7 km, les que vaig intenar dividir en tres blocs, intentant mantenir ritmes diferents, segons les meves cames hem permetesin.

Pero tampoc us aburrire amb ritmes i sensacions que he explicat varies vegades, si no  que en aquesta ocasio us vull explicar  que aqui corriem amb cercles amb el que podies anar agafant referencies dels companys a veure si anaven molt forts o si els hi podies mantenir el ritme, cosa que sempre ajuda a distreures, pero també ajuda a ficar una mica de maranya i riure una estona que també m'agrada. Com per exemple picar a l'Emili cuan hem va pasar dient-li: "hem pasaras algun dia, o faras el mariquita tot el rato?" cosa que crec que li va arrivar endins, i va accelerar, jejeje

Tambe animava al Ramon, apretan-lo amb que el persegui l'Emili a poca distancia.

Ah!! i no hem vaig descuidar del Charlio, que com que havia sortit 10 min despres que nosaltres per grup de edad, encara no havia coincidit amb ell, pero que cada vegada que m'el creuava, li dedicava un crit de: Charliooo!!! fot-liii!!!!, ja que durant aquet tram va tenir moments molt durs, cuan li van agafar rampes inesperades, i un crit d'un company a vegades et pot fer seguir....



Stage Lanzarote 2011

Com ja he anat publicant per Facebook, he vingut a passar uns dies a Lanzarote, per desconectar una mica de la rutina, ja que descansar propiament no es el objectiu d'aquesta estada. He vingut amb l'Emili i l'Ignasi cosa que ja denota el que venim a fer. Si!! efectivament ens hem preparat un "Stage" per entrenar.

Basicament la intenció era combinar les tres disciplines del nostre esport al llarg del dia, començant de bon mati amb uns rodatges a la piscina, sortir amb la bicicleta, i per la tarda despres de fer una siesta depenent del dia sortir a correr per els paisatges que casi llunatics que ens ofereix la Illa.

La carta al Reis ja estava feta, aquesta era la maxima il·lusio que teniem els tres, la ultima semana i mitja amb el temporal que s'ens habia girat a la peninsula, i ens va fer tindre mes ganes de marxar a la illa on casi tot l'any es estiu, o com a minim les temperatures son mes agradables per sortir amb bicicleta, i no tenir que posar-te tres samarretas i una jaqueta per no morir congelat, pujant a Montserrat o alguna ruta de les nostres habituals.

La aventura va començar el dijous cap a les 7:30-8:00 cuan ens vem trobar a l'aeroport de BCN, amb les maletas de la bici i els nervis de si arivarien senseres a desti o tindriem que anar amb patinet.

Un cop arribats a Lanzarote, vem començar les aventures del "trio la-la-la", ja que aquelles hores de la nit, no hi habien gaires taxis i menys suficientment grans com per portar tres caixes i tres tios....Despres de parlar amb uns i altres vem trobar un que s'hi veia valent (si clar amb la carrera que cobraria...), aixi que vem acabar entafoñats dins del cotxe, i ale cap a la Santa.

El primer dia d'entrenaments era divendres, vem començar el mati montant les bicletas, esmorçant una mica i anant a nedar a la piscina del complex, 3000 mts mes tard, teniem moltes ganes d'agafar la bici i anar a pedalar per la illa, i axi vem fer-ho, vem sortir amb direcció "Mirador de Rio" cap al nord de la illa, seguint la ruta que es fa a

l' IRONMAN, ja sabiem tots que el vent era un gran inconvenient, pero la veritat es que s'ha de viure, ja que sembla que no et moguis de lloc mentres pedales casi be amb totes les teves forçes.

Per altre banda hi ha que dir que tot aixo ho pasa mes desaparçebut cuan mires al teu voltant i veus els paisatges arids, casi be desertics que t'envolten, carreteras rectas que es perden a la vista sense cap arbre, ni edificació al voltant, tu sol lluitant contra el vent amb la bicicleta, que de tant en tant has d'agafar fort per les rafagas de vent lateral que et fan perdre una mica l'equilibri.

Tot aquesta aventura es va veure augmentada quan a l'Ignasi se li va trencar la cadena. Ostiaaa!!! i ara que? Per sort estavem en una pujada que venia d'un poble, l'unic que teniem que fer es deixar-nos caure i arrivar al poble, per intentar conseguir un taxi. I tornavem a ser-hi, com inquibir en un cotxe tres bicicletas i tres tios, dons una imatge parla per si sola:

Aqui vem donar per finalitzat el dia, ja que s'ens van fer les 5 de la tarda cuan dinavem, s'en va fer fosc per anar a correr i vem decidir deixar-ho pel dia seguent.

El segon dia a Lanzarote, s'ens va fer llarg i a la vegada curt, m'explicare:

Començava cap a les 4 o 4:15 de la matinada amb l'Emili que ja feia dos hores que patia dolors inhumans, i havia avisat a una ambulancia, deia que tenia un "colic nefritic", al cap de 5 minunt van apareixer els sanitaris de l'ambulancia i l'Ignasi i yo els hi vem dir: nosotros vamos tambien eh!! , ens van mirar una mica...perque deien que nomes hi podia anar un, pro al final ens van deixar, un com a l'hospital tambe ens vem ficar els dos a dins de urgencies, ale tots tres alla ficats a  veure que pasava.

I res li van posar tot de liquits d'aquells pel braç, i a esperar... amb tot aixo l'Ignasi i yo ens moriem de son, total que vem acabar estirats al llit del costat (que no hi havia ningu), capiculats com podiem intentat dormir una mica, lo mes comic era que erem el tema de conversa de les enfermeres, -has visto que hay dos ahi tiraos en la cama?

jaja, era molt surrealista la situació, un amb un colic i dos a l'Ignasi i a mi, i vem tornar cap a la Santa, per arreglar la bici i intentar entrenar alguna cosa.

Aixi que vem sortir a correr per els voltants del club, total que vem fer una hora rodant i lluitant contra el vent, perque altre cosa no, pero el vent et pases la meitat del temps anant en contra seu.

Ja a la tarda va vindre l'Emili que li havien donat l'alta, mentres ell es reposava una mica de tota la moguda vem anar a nedar una estona, pero altre vegada la sort no estava a favor nostre, pensavem fer uns 2 o 2.5 km nedant, pero cuan portavem 700 mts, ens van dir que feia molt fred i que tancaben la piscina. Ale dons cap a l'habitacio...

Total que acavabem el dia amb 10 km correguts i 700 mts nedats, (una mica ridicul no? per algu que venia a fer un super-stage...)

Els dies seguents tampoc es que milloresin molt les espectatives, ja que a l'Ignasi li va agafar una especie de grip intestinal, que el va deixar també dos dias a l'apartament, fent companyia a l'Emili.

Aixi que amb el panorama que veieu en la foto superior, l'unic que hem quedava era intentar aprofitar el temps, i anar a entrenar i disfrutar de una illa que m'esperava alla fora.

Arrivat aquest punt no us aburrire amb els entrenos que vaig fer o no, pro si que m'agradaria explicarvos les sensacions que hem va oferir una illa que ja coneixia pero que he redescubert.

Suposo que el fet de anar sol, pedalant amb la bicicleta per una carretera serpentejant, sense casi be transit ni coches per els que t'agis de preocupar, que aixequis la vista i l'unic que vegis son pedres volcaniques al teu voltant, amb un petit monticul alla al fons cap on el que et dirigeixes, i el vent constant que fa en aquella zona, cosa que et fa sentir constantment un ensordidor "fuuuuuu", tot aquet cumul de coses et fan deixar la ment casi be en blanc, et deixa una sensacio de pau interior molt agradable.

Una de les altres sesions que m'agradaria destacar va ser un mati que vaig sortir a correr per els voltants del "Club la Santa", sesne cap rumb fixe i mai millor dit on hem portes el vent. Aixi que vaig acabar trobant un cami que discorria pel mitg del parc nacional del Timanfaya, que hem va fer endinsarme uns 7 Km endins, i de cop i volta vaig parar alla enmitg, vaig mirar al meu voltant  i per un moment hem vaig sentir sol pero afortunat i feliç per poder disfrutar de moments com aquell.

Aixi que de la illa m'emporto grans sensacions, i una certa decepcio per no poder-ho haver compartit amb els companys que ens feia tanta ilusio, pero no descarto la posibilitat de tornar-hi pero amb un dorsal.

Ja hi tornem a ser

A aquestes alçades de Gener cuan ara si que he comensat temporada oficialment, vull fer una mica de resum del que ha sigut aquest impas desde l'ultim repte que vaig afrontar, i com es presenta aquesta nova temporada.
Aixi que cuan vem acabar S.Sebastian, vaig aprofitar per descansar tant fisicament com mentalment d'una epoca molt centrada amb la carrera.
Comensar a pensar amb la nova temporada i els reptes que hem venien de gust preparar, intetar colocar dins del calendari tots aquets reptes (cosa que a vegades no es gens facil). I sobre tot com deia abans retrobar ganes i motivacions per afrontar el que ben be seran 6 o 7 mesos de curses d'aqui cap alla.

Aquest inici de temporada la veritat es que ha sigut forsa motivador en varis aspectes:
En primer lloc com ja he comentat en anteriors entrades, entre uns cuants ens hem unit al projecte de l'Emili amb el seu club de Triatlo, que cada dia mes, es una mica mes de tots, ja que cada membre (fundadors), intentem posar el nostre granet de sorra, per al cap i a la fi, divertirnos amb aquest esport que ens agrada i uneix.
Aixo hem porta a comentar les noves incorporacions a aquest, amb nous reptes per cadascu, i sobretot noves experiencies per compartir.

Ja concretant mes, aquest periode d'inici ha sigut prou profitos, ja que tot i estar al principi de temporada, he rebut un parell de motivacions fortes, com va ser la cursa dels Nasos, la cual vaig lograr rebeixar un parell de minuts la meva marca en els 10.000, i aquest cap de semana anterior, que sense prepara-ho molt especificament vaig tornar a rebaixar amb un minut aquesta anterior millor marca. Aixo hem deixa amb confiansa ja que no he perdut gaire la forma fisica tot i el periode de descans, hem reafirma amb el que comenta l'Emili al seu blog a la ultima entrada que la constancia i el treball ben fet, si som pacients ens dona els seus fruits.