Un dia vaig fer un Ironman - 2ª part

Las aventures i desventures d'un somni

que un dia es va complir

Com comentava anteriorment, vaig embarcar-me a una aventura que amb la distancia del temps puc dir que es 100 % recomanable, dins de les motivacions de cadascú, que et porta a sensacions i auto coneixença d'un mateix que ens sorprendríem.

El cas es que vaig començar a parlar de sessions d'entrenament, tenia un planing d'entrenaments, un planing de carreres que havia de fer... cosa que abans m'apuntava a les curses a sentiment.
Vaig començar a entrenar en grup, cosa que hem va fer veure millores en els meus resultats, a compartir esgotaments físics i mentals amb companys que estàvem passant per el mateix punt,etc..

La veritat es que una de les coses que hem va costar mes aprendre i adaptar-me va ser confiar o realment posar-me en mans d'algù que hem digues que havia de fer i no qüestionar si en tenia prou o no?, si arribaria prou preparat? i altres incògnites que hem venien al cap, que també eren fruit dels nervis i la por a saltar a una piscina molt i molt grossa que no saps si podràs nedar-la tota...

Tinc molts records d'aquells dissabtes o diumenges amb l'Ignasi i el Marc, fent tirades de bici amb centenars de kms per la N-II ,i pujant a ctra. de le Aigües a córrer com desesperats, per aquesta època la meva alimentació es basava mes en barretes energètiques, "golosinas" de powerbar, i gels diluïts en aigua que altre cosa, que inclús la Mary hem deia:
-però quantes coses d'aquestes t’arribes a menjar?, amb el temps es va anar  acostumant a veure que en un armari de la cuina hi han barretes i altres andròmines que no sap perquè serveixen però que hi han èpoques que en menjo moltes, jeje
Tots aquets records ara son positius que hem transporten a bons moments però haig de reconèixer que en el moment els patíem una mica.

Per altre banda hi ha uns records que no son tan visibles, però que també hi son, que son aquells matins a les 7 o 7:30 del mati quan sortia per la porta de casa a entrenar i li deia a la Mary entre lleganyes:
-cariño que marxo una estona, vindre a l'hora de dinar... i ella contestava: -mmmm fins ara, vigila!!
Vespres que arribava tard de la piscina i tenia el sopar fet... Tantes i tantes vegades que la Mary hem preguntava: -Com ha anat avui? - Avui que tocava? - Et fa mal alguna cosa? , preguntes aparentment innocents, però que en el fons van ser un dels pilars per poder construir aquesta historia.

Feta aquesta extensa introducció , us explicaré breument (si puc) en que va consistir la experiència en el meu debut com a "IRONMAN".

Amb la Mary el Victor i el Marc vem decidir, viatjar amb autocaravana, ja que creiem que ens seria mes còmode i econòmic, i a tots ens agradava la idea. Per coses de la vida vem tenir tanta sort, que vem anar a parar al pàrquing d'un club de tenis que ens deixava estar allà tots els dies de la carrera amb dret a lavabos i a un preu prou econòmic, que estava situat a 200 mts de la línea de sortida, i que la cursa a peu passava per davant d'on teníem l'autocaravana, a partir d’aquí l’únic que podíem demanar es que el dia de la carrera fes bon temps...

Hi han varis moments dels  dies previs i posteriors a la cursa que tinc gravats, que son els que us explicaré, ja que en aquest blog, ja he parlat prou de diferents sensacions al correr al anar amb bici o nedar.

El dia abans quan ens vem retrobar amb el reste d’expedició, que eren: Ignasi , Monica , Dani , Vanesa, Susana  i altres, vem anar a fer una volta per la fira aquella que munten,  a provar l'aigua del llac i a descansar una mica a la vora del llac estirats per la gespa, fins el moment no pensava gaire potser per no posar-me nerviós, però de cop i volta vaig sentir una veu que hem va resultar familiar, i quan vaig aixecar la vista eren l'Emili i la Guiomar que havien vingut per donar anims a tot l'equip, cosa que alguns sabien però que jo no me’n havia enterat... En aquell moment vaig tenir un doble sentiment de nerviosisme i de tranquil·litat, perquè si tenia algun dubte de ultima hora podia parlar amb l'Emili.

Un dels moments que també hem va impactar molt va ser el de la famosa "pasta party" que es feia en el menjador de "Harry Potter", on es feia un sopar a base pasta e hidrats. Allà hem vaig sentir petit però a la vegada important, al estar rodejat de gent que als meus ulls eren súper atletes experimentats, dins aquell súper menjador i el vídeo de la cursa de l'any anterior, la veritat hem va situar en un moment de motivació personal molt alt, que potser era el que necessitava en aquell moment.

Arribat el dia "M" la hora "H", amb la conseqüent matinada, preparació del material i tot, hem vaig trobar vestit de neoprè amb un gorro groc i rodejat  de gent igual que jo, amb els peus casi en remull del llac de Zurich...potser si que hauríem de fer-ho no? ultima dedicatòria als companys: -¡¡¡molta sort a tothom!!!, i a nedar s'ha dit, en aquell moment no recordo estar excessivament nerviós, potser perquè ja havia gastat tots el nervis, i no me’n quedaven mes.

Un cop feta la primera etapa de la cursa, en la qual a la transició vaig veure que el Marc el Victor i jo havíem sortit força junts de l'aigua, vaig pujar-me a la bicicleta i pensar en no passar-me de ritme, alimentar-me be, anar bevent el que tocava, etc...

La veritat es que es l'etapa mes llarga i mes solitaria, en la que tens moments per pensar i poden aparèixer dubtes o inquietuds, però per sorpresa meva de cop i volta quan estava immers en la meva concentració, a lo lluny vaig veure i sentir veus i gent que m'eren familiars.... ¡¡¡eren l'equip d'apoio!!! , de cop i volta se’m va obrir el cel , no m'esperava trobar-me’ls, ja que ben be portava 3/4 d'hora pedalant i tenia que estar molt lluny!!!

Per mes sorpresa meva al cap d'una estona me’ls vaig tornar a trobar en un altre punt, la veritat es que no estava entenent com s'ho feien per moure’s amunt i avall, es com si es "teletransportesin" d'un lloc a l'altre, però que a mi hem va ajudar a distreure’m tot el camí i que el tram de la bici hem passes casi volant.

Aquí la cosa ja es posava seria, era l'hora de deixar la bicicleta i començar a córrer, tram que jo personalment li tenia molta por, per no saber en quin km començaria a caminar.
Però com sempre a vegades hi han coses que no t'esperes que son les que et donem forces per tirar en davant, i en aquest cas va ser la Mary que m'esperava entre el 1er i 2on km per donar-me ànims, cosa que nomes sentir la seva veu i veure-la de passada així ràpid, hem va portar casi fins el km 20.
A partir d’aquí no us enganyaré, estava fins els collons de córrer, ja que havia començat a ploure el cansament començava a fer-se present, i l’únic que pensava era : "aguanta, aguanta, aguanta", i en tornar-me a creuar amb algú per agafar un suspir d’ànim i energia...

Quan vaig passar per el punt en que et donaven la ultima polsera, que volia dir que ja agafaves la recta final, vaig sentir un gran alleujament mental, pro les meves cames estaven molt consumides ja, pro encara recordo l’últim km que intentava apretar una mica el ritme per arribar dignament a meta. Ah i sobretot hem vaig mig pentinar i posar be el mallot per sortir be a la foto, ja que tothom m'havia dit: "tens que sortir guapo, que si no desprès.." jajaja mai hem de perdre l'humor

La arribada a meta va ser una mica estressant, ja que a la corba anterior dels últims 50 mts, un company el Ivan, hem va cridar: -fot-li tio, fot-li, 11h està de puta mare!!!
Vaig gira la balla i vaig veure el marcador amb 11:00:13sg, i  en aquell moment vaig pensar que no puji ni un segon del que no es necessari!!!
Passat l'arc, vaig intentar aguantar-me amb les cames flexionades, pro aquestes van decidir per si mateixes que ja n'havien tingut prou, i que si volia desplaçar-me que m’arrossegués per terra, i així ho vaig fer. Vaig arrossegar-me fins uns esglaons on hem s'em han creuat les coses mes extranyes de la meva vida:
Una dona que hem va donar la medalla i hem va felicitar , i una altre que hem convidava a una taula plena de gots de 1/2 L de cervesa, el meu subconscient va sortir a flote i hem vaig aixecar de cop a per CERVESA!!!

Desprès d'aquest moment comin, vaig buscar el que portava tant km i km desitjant, que era fondrem en una abraçada amb la Mary, i poder-li dir:
-Ja ho tenim això carinyo, ja ho tenim!!!

Per ultim agrair i felicitar a tots els companys que aquell dia estaven allà, els que corrien i els que no, a la meva familia per l'apoyo que com tantes vegades no es veu pero està allà.

Un dia vaig fer un Ironman - 1ª part

LAS AVENTURAS I DESVENTURAS D'UN SOMNI

QUE UN DIA ES VA CUMPLIR

Si es veritat un dia vaig fer un Ironman, cosa que en altres temps vaig tachar de cosa inhumana que feien alguns inconscients, dons jo ya he passat a formar part d'aquest col·lectiu de malalts que ens agraden els grans reptes.

En aquesta ocasió m'agradaria remuntar-me una mica en el temps i explicar breument com va començar tot això, i potser així entengueu el que ens porta a participar en proves com aquesta.

Hauríem de començar a parlar que corria l'any 2007 quan el Cristian i el Marc (companys de l'escola d’esquí), hem van engrescar per fer el meu primer triatló que va ser el de Sant Feliu, que el recordo d'una gran duresa per la meva inexperiència, pro que algun dia m'agradaria repetir per recordar vells temps.
En aquella època no estàvem federats ni res semblant, érem tres arreplegats que decidíem apuntar-nos a les curses un parell de setmanes abans, i corrent i de presa preparàvem una mica els entrenos i ens presentàvem on fos, la veritat es que si, ens feia gracia millorar els temps però lo millor es el cachondeo que portàvem a sobre, recordo que la gent estava molt concentrada en els "boxs" i nosaltres sempre cridant i rient.
 

El trio "tralara" amb les cachiburres

Per questio de feina el Cristian ho va tenir que anar deixant, ja que no podia dedicar temps als mediocres entrenaments que fèiem, pro en Marc l'Andrea i jo ens vem anar animant i anàvem fent "Sprints" i "Olimpics"  i algun sèrie "B" , arreu de la geografia catalana, i fins i tot vem fer un club de Triatló que era una branca de l'escola d’esquí.



sortin de l'aigua a Banyoles



Passat un temps, vaig anar a parar a un club petit i modest casi com el que havíem fet nosaltres, que es diu "RayoTeam", que en aquell moment el mig dirigia el Juan Peist, que li donava molt de joc i m'hi vaig quedar per el bon ambient que hi havia. Mica en mica vaig anar coneixent a gent, i de cop hem vaig trobar envoltat de gent que ja havia fet algun Ironman, que n'estaven preparant, etc...

Tot i així, encara ho veia molt lluny el que ¡YO! m’arribes a apuntar a un "Ironman".

Aquí vaig passar ben be un any, competint amb l'equip en distancies sprin o olimpic, cosa que hem va ajudar a agafar confiança en mi mateix, i experiència al poder entrenar amb mes gent, ja que per mi era tot nou, fins al moment entrenava sol, tan en el sentit físic com mental.

Recordo aquelles sortides els dissabtes a les 8 des de palau reial, que apareixia per allà amb el Sergi, i hem mirava la gent amb aquelles bicicletes lluents i a la ultima, que parlaven de ritmes i velocitats que hem sonaven però que mai havia posat en practica, si mes no jo plantava la orella e intentava quedar-me amb tot allò per aprendre quelcom, per mi aquella gent estava un esglaó per sobre.



Primera Marato cap alla el 2009



Fins al moment jo m'havia enfrontat a un parell de Maratons, i alguna travessia nedant mig llarga, però amb bicicleta en prou feines havia superat mai els 80 o 90 kms, i aquella colla se’m emportaven de passeig, per llocs que ni coneixia les carreteres, o lloc que mai m’hagués imaginat arribar amb bicicleta i amb un mati.



Amb el Xavi, el "Gran Sardina"



Cap a Novembre de 2010, vaig assolir la meva primera travessia llarga de 6 km, cosa que hem va donar molta confiança en mi mateix i va encendre quelcom dins meu.

Durant el mes de Desembre i Gener, li vaig estar donant voltes, ja que començava a conèixer gent que feia i havia fet allò que li deien "Ironman", i la veritat sigui dita, tampoc semblaven gent d'un altre planeta!!

I tot va passar de la manera mes estranya possible, pro que amb el temps he vist que possiblement hi hagi un destí escrit al qual nosaltres no hi tenim accés, o les casualitats son infinites.

Un dia desprès d'un entreno amb els Masters de Medi, a la dutxa el Victor hem va dir:

-sabes que, me he apuntado a un "Ironman"

-como? que te has apuntado a que?

-si tio, a Zurich , con dos cojones

Per un moment se’m va aturar el cervell, i com ja passa a vegades on no arribes tu, arriba el teu inconscient

-venga!! pues me apunto con tigo, sera divertido!!

Quins collons, dir que serà divertit, una cosa que quan vaig arribar a casa i li vaig explicar a la Mary i hi vaig pensar dos vegades, se’m va caure un mon a sobre, jajajaja

Al cap de dos dies ja estava apuntat, i amb els nervis a flor de pell com mai els havia tingut.



Remençes amb bona companyia

En una de les sortides que comentava abans, xerrant de coses va sortir el tema i vaig comentar amb algú, que m'havia apuntat a Zurich, i que bueno tenia molta por, pro bueno... i per sorpresa meva hem va contestar: -Ah, dons l'Ignasi i el Marc també hi van!!!

Oohh guay, vaig pensar, com a mínim aquells entrenos tan llargs que havia sentit que s'havien de fer amb una mica de sort els podria compartir amb algú!!

I efectivament vaig anar parlant amb un i l'altre i cap aquí cap allà, i en principi mai m'havia passat per el cap posar-me en mans d' algú perquè hem portes els entrenaments, però arribats aquet punt vaig prendre una decisió, i vaig parlar amb l'Emili, en el moment vaig pensar que tot sol no me’n sortiria, ja que la meva experiència era relativament limitada i com a mínim ell en portava un de fet i el mateix que anava a fer jo...

A partir d’aquí va començar una llarga aventura que us explicaré en la pròxima  entrega...

Un dia vaig fer un "Ironman"

PROXIMAMENT

LAS AVENTURAS I DESVENTURAS D'UN SOMNI QUE UN DIA ES VAN CUMPLIR

 

A la 5ª va la vençuda

Una semana despres del meu tercer objectiu mes importan de 2011, m'enrrecordo d'una frase que diu el meu avi: "les llanties s'han de fer a poc a poc, pro cuan estan mes bones es al dia seguent"

Pensareu que tindra que veure una cosa amb l'altre, oi? dons si, hi han coses que necesiten el seu temps i la seva maduracio, i personalment crec que estic arrivant a un punt de maduracio en l'aspecte esportiu.
Ja que com alguns ja sabeu el pasat 27 de Novembre m'enfrontava a la meva 5ª Marato, i a diferencia de les anteriors, aquesta en primer lloc vaig posar-me en mans d'un gran profesional i posar-me en mans d'ell perque hem guies durant tota la preparació, i en segon lloc he intentat treballar la constancia i l'autocontrol mental, i no fer cas als fantasmas que tots tenim cuan ens enfrontem a reptes una mica grans.

A diferencia d'altres vegades no us explicare km per km les sensacions que vaig tindre, ja que si llegiu entrades anteriors us podeu fer una idea, per tant en aquesta ocasio us explicare tot el que va envoltar a la meva millor Marato (de moment).

Per començar per algun lloc, us dire que els habituals dijous que ens trovavem per entrenar una estona junts, ens servien una mica per compartir inquietuts i compartir fantasmes que haviem acumulat durant la semana en els entrenaments en solitari que feiem cadascu per seu costat. Els ultims temps s'ens van unir dos persones mes inexpertes pero no per aixo amb menys força de desicio i motivacio, que van ser la Cristina i la Guiomar, que la veritat es que com deia aquell:  "de tot i de tothom s'en pot apendre", i vosaltres dos m'heu recordat la esencia d'aquest esport que practiquem que a vegades perdem de vista, i es que: l'autosuperacio i la motivacio personal mouen montanyes.

El dia anterior a la competicio, va ser un dia en que tots sobreviviem com podiem a una certa inquietud i nervis de cadascu, pero vem pasar un dia agradable pasejant per una ciutat preciosa com es Sant Sebastian, tot i que ens vem moderar ja que habiem guardar forçes per el dia seguent.

Pero per mi un dels grans moments on es va coure tot va ser al mati de diumenge cuan poc a poc vem anar sortin de les corresponents habitacions i anavem creuan-nos per aquell pasadis estret, i poc despres feiem cap a la cafeteria de sota per anar a esmorsar una mica. La veritat es que potser yo jugaba amb una mica de ventatge, pero estava molt tranquil i amb la sensacio de que seria una cursa en la que disfrutaria molt, cosa que 3h20min despres comprovaria que si, pero el cas es que aquell moment vaig mirar al meu voltant i es respirava un ambient de equip i complicitat, que vaig quedarme un rato observant a tothom.Pro de cop i volta vaig notar una ma, era l'Emili que hem va dir: -et veig tranquil, ho tens tot controlat? amb el que vaig respondre afirmativament i ell hem va respondre: -molt be, anim força i cap, eh!! , aixo hem va acabar de posar al lloc. I vaig tenir dos imatges molt curioses:

Vaig veure dos persones que realment han estat molt "cerca" compartint moltes coses

I una altre persona que encara no ho sabia pero seria també "muy" important aquell dia

Un cop acabada la cursa, en la que vem tenir moments per creuar-nos uns als altres i cridar-nos anims a tots, tothom estava euforic ja  que tots habiem complert els nostres objectius, i realment va ser un moment emotiu.

Pero la meva gran conclusio de tot aixo es que: la constancia i el treball ben fet ens porta a bons resultats, i no existeixen draseres.

I que realment tots ens enrrecordem del dia que vem fer la nostra marca personal, i vem aconseguir el gran repte, pero hi ha un record molt mes gran que es tots els moments de fatiga, patiment, i tambe alegries que hem compartit al llarg de totes les sesions d'entrenament que ens han portat fins aqui.

Fins aqui us he explicat el gran repte esportiu, pro no hi ha que oblidar mai!!, les persones que no corren ni suen, que no es posen pantalons curts i samarretes de tirants a ple mes de novembre, que no saben quin gust te un gel (ni falta que els hi fa), pero que sense elles si que realment no arrivariem enlloc,la victoria tambe es per vosaltres.

Gracies Mary, I love You...

Per acabar, felicitar a:

Ignasi, Emili, Ramon, Guiomar, Mary, Bea, Monica, Cristina, Xavi, Pedro (Organdonor), Cristian, Maria, Marc

Per aconseguir el repte que cadascu tenia i per formar part d'un dia que per mi va ser molt important, gracies...