Crònica d’un IM impossible

Abans de tot, haig de posar en situació:

En la Preparació d’aquest Ironman, vaig patir uns dolors al engonal, que després de moltes proves, demanar opinions a diferents professionals, diferents diagnòstics, va ser una lesió al “labrum” de la cadera, cosa que m’ha tingut els últims dos mesos sense córrer absolutament gents, però substituint per mes volum de bici, amb el que hem vaig plantejar canviar de Ironman, però que finalment no va ser possible, i vaig decidir afrontar-ho com pogués, ja que en aquesta vida no tot esta a les nostres mans, i s’ha d’aprendre a sortejar les coses com venen, i nomes amb força de voluntat i il·lusió per cada una de les coses que tenim per petita que sigui, es pot tirar endavant.

Son les 6:00 del mati, acabo de deixar les ultimes coses a la bici i repassar que estigui tot be al box i a les bosses, ens dirigim cap a la sortida de l’aigua es un silenci absolut, els nervis han donat pas a la concentració, de moment hem centro amb l’aigua ja que tinc com a objectiu arreplegar-li algun minut a la hora justa, haig de buscar espais per nedar còmode i poder portar el meu ritme, ja que així se que puc complir objectiu. I 3-2-1 aigua!! Uns metres amb molta gent pro de seguida agafo lloc i començo a estirar braçades i portar ritme, amb no gaire ja estic a l’entrada del canal, faig una ullada i sembla que per la l’esquerra no hi ha tap, efectivament  començo a passar gent per l’esquerra, el pont, les barques, dreta, catifa blava, una ma m’agafa i m’ajuda a sortir de l’aigua, ulleres fora  miro el garmin 00:57:32 , toma!!  Transició amb tranquil·litat, sortida de bici: veig al Ramon a 25mts, i sortim pràcticament junts al tram de ciclisme.

Be el plantejament es pràcticament donar-ho tot ja que dono la cursa a peu com perduda, se que son dos voltes per tant la primera es per veure on estan les sorpreses i la segona per apretar si encara puc. Vaig amb un grup mes o menys que ens anem passant uns als altres, però encara no vull dir res, menjo, bec, etc… , km 90 passem per boxes fem un gir de 180º , i allà hi ha el Joaquin enfilat dalt de la balla cridant com un boig amb mig cos a fora: “ VAMOS VAMOS!!!!!” jaja quina il·lusió, no l’he vist pro m’imagino que la Mary esta amb ell, i això m’anima per apretar una mica a la segona volta ara que ja ho tinc mes controlat…

Ara ja tinc mes controlada la gent que porto al voltant, n’hem un grup d’Alemanots i Austríacs enormes tots amb lenticular i unes santíssimes bicis!!! I jo per allà al mig donant guerra, perquè algun hem passa mirant-me en plan: “ande va el chiquitin este”… es una situació divertida m’ho estic passant be, i les cames hem responen satisfactòriament, portem una mitja de 34.5 km/h, i porto un somriure, no se que passarà després , però fins al moment  m’ho estic passant molt i molt be!!!

Apa ja hi som!!!! 2ª transició, ara comença la festa!!! Ara m’enfronto a 42’2 km que no se com gestionaré, es un gran abisme que sense pensar-hi gaire hem llenço, ja sortirà per on vulgui…

Pim-pam-pim-pam, km 3-4, agafo un ritme suau perquè se que tot el que faci es de regal, en un gir hem trobo les noies i el Joaquin, que cony!!!  Hem paro i la Mary hem diu: “vas be?” i en comtes de contestar-li li faig un peto, i segueixo corrent… i sento per d’arrere “pro estàs beeee??” responc de lluny: “si si ¡! Vaig fent…”

Sense pensar gaire en que estic fent ni si tinc dolor o no, o els kms, passo per el 10, ah dons mira dons he arribat aquí,  segueixo no? Vinga som-hi… km20, la falta de entreno m’està passant factura, ja m’ho esperava però ja estic al 20 i encara corro!!! Ara si que entro en una espècie de trance que nomes la gent que ha corregut en aquestes condicions entén, i parant una mica als avituallaments, menjant  per no quedar-me buit, bevent i sense pensar en res mes que posar un peu darrera l’altre, hem planto al km32. Ara ja fa baixada, ja no sumo si no que resto!!! 35 queden 7 , 38 queden  4 , que son 4? Amb tot això les cames son dos contraccions continues que hem fan parar dos vegades  a estirar, però ara si que ja no paro ni a veure aigua.

Entro a la catifa, últim gir, veig l’arc, i l’emoció m’envolta  obro els braços i si m’agrada fer el tonto!!! Començo a fer l’avio d’un costat a l’altre per celebrar-ho, de cop i volta la gent comença a cridar mes, les “cherleaders” m’animen, el Speaker diu el meu nom  i el càmera hem segueix d’a prop, saludo a càmera!!!! UUUUOOOOOHHHH!!!!  Paso l’arc….

Ja esta, de cop i volta es fa el silenci, no sento ni la música, miro avall i veig la medalla que hem penja del coll, i es quan realment miro enrere i penso: “Com t’ho has fet?” la veritat? No ho se encara, però ha sigut una de les millors experiències…

Valencia LD



Ara fara una setmana estavem amb l'expedicio Essencial formada per: Emili, Ramon, Carles i jo mateix, disfrutant de les sensacions que ens ofereix el realitzar la primera prova de la temporada, dedicada a enfocar el que es el nostre objectiu d'aquest any, amb uns resultats que cap de nosaltres aguesim somiat en aquestes alçades de la temporada.

Abans de tot vull fer incis en que el que per molta gent es un repte molt dificil d'aconseguir que els hi suposa moltes hores d'esforços i entrenaments agotadors, i sense intencio de ser pedant, jo afrontava un 1/2 Ironman com un entrenament amb una preparacio força discutible, de manera que hem vaig plantejar afrontar aquesta carrera (que sempre es important i mai hi ha que sobreestimar aquestes distancies), molt tranquilament a nivell animic, sense cap tipus de presio social ni personal, per si havia de correr de tal manera o fer una bici de tal altre.

Va ser una cursa marcada per la bona organització, a primera hora vem fer el ritual habitual de boxes, i vem disposar-nos a iniciar el tram d'aigua, que segons sentiem la gent estava realment molt freda, la cual vaig ser l'unic amb provar-la i confirmar que estava molt freda. A l'aigua com sempre vaig intentar agafar posicio per poder nedar al meu ritme sense tenir que estar esquivan a gent i rebent patades per tot arreu.

De cop hem vaig trobar nedant sol en direccio cap a la boya que marcava el gir de 180º, i per davant portava un grup que hem vaig proposar atrapar, cosa que cuan vaig lograr m'en vaig adonar que estava amb els primers del nostre grup d'edad, ja que haviem atrapat els del grup anterior. Cosa que hem va donar una mica de moral per afrontar el tram de bicicleta.

El tram de bicicleta si que va estar marcat per un fort vent caprichos, ja que inexplicablement sempre el teniem de cara i a vegades amb rafagas laterals.

Aqui les coses ja es van anar posant a lloc, cuan el Ramon cap al km 30 hem va atrapar, i en el km 50 ens vem retrobar amb l'Emili, que per necesitats fisiologiques ens vem separar fins la T2.

I a partir d'aqui començava la cursa de veritat. La cursa a peu va començar amb el Ramon en primer lloc, d'arrera yo, i perseguin-nos amb ganes venia l'Emili que el seu objectiu era fer una mitja marato una mica decent (segons paraules seves).

Personalment vaig tindre molt bones sensacions ja que teniem que fer tres voltes de 7 km, les que vaig intenar dividir en tres blocs, intentant mantenir ritmes diferents, segons les meves cames hem permetesin.

Pero tampoc us aburrire amb ritmes i sensacions que he explicat varies vegades, si no  que en aquesta ocasio us vull explicar  que aqui corriem amb cercles amb el que podies anar agafant referencies dels companys a veure si anaven molt forts o si els hi podies mantenir el ritme, cosa que sempre ajuda a distreures, pero també ajuda a ficar una mica de maranya i riure una estona que també m'agrada. Com per exemple picar a l'Emili cuan hem va pasar dient-li: "hem pasaras algun dia, o faras el mariquita tot el rato?" cosa que crec que li va arrivar endins, i va accelerar, jejeje

Tambe animava al Ramon, apretan-lo amb que el persegui l'Emili a poca distancia.

Ah!! i no hem vaig descuidar del Charlio, que com que havia sortit 10 min despres que nosaltres per grup de edad, encara no havia coincidit amb ell, pero que cada vegada que m'el creuava, li dedicava un crit de: Charliooo!!! fot-liii!!!!, ja que durant aquet tram va tenir moments molt durs, cuan li van agafar rampes inesperades, i un crit d'un company a vegades et pot fer seguir....



Stage Lanzarote 2011

Com ja he anat publicant per Facebook, he vingut a passar uns dies a Lanzarote, per desconectar una mica de la rutina, ja que descansar propiament no es el objectiu d'aquesta estada. He vingut amb l'Emili i l'Ignasi cosa que ja denota el que venim a fer. Si!! efectivament ens hem preparat un "Stage" per entrenar.

Basicament la intenció era combinar les tres disciplines del nostre esport al llarg del dia, començant de bon mati amb uns rodatges a la piscina, sortir amb la bicicleta, i per la tarda despres de fer una siesta depenent del dia sortir a correr per els paisatges que casi llunatics que ens ofereix la Illa.

La carta al Reis ja estava feta, aquesta era la maxima il·lusio que teniem els tres, la ultima semana i mitja amb el temporal que s'ens habia girat a la peninsula, i ens va fer tindre mes ganes de marxar a la illa on casi tot l'any es estiu, o com a minim les temperatures son mes agradables per sortir amb bicicleta, i no tenir que posar-te tres samarretas i una jaqueta per no morir congelat, pujant a Montserrat o alguna ruta de les nostres habituals.

La aventura va començar el dijous cap a les 7:30-8:00 cuan ens vem trobar a l'aeroport de BCN, amb les maletas de la bici i els nervis de si arivarien senseres a desti o tindriem que anar amb patinet.

Un cop arribats a Lanzarote, vem començar les aventures del "trio la-la-la", ja que aquelles hores de la nit, no hi habien gaires taxis i menys suficientment grans com per portar tres caixes i tres tios....Despres de parlar amb uns i altres vem trobar un que s'hi veia valent (si clar amb la carrera que cobraria...), aixi que vem acabar entafoñats dins del cotxe, i ale cap a la Santa.

El primer dia d'entrenaments era divendres, vem començar el mati montant les bicletas, esmorçant una mica i anant a nedar a la piscina del complex, 3000 mts mes tard, teniem moltes ganes d'agafar la bici i anar a pedalar per la illa, i axi vem fer-ho, vem sortir amb direcció "Mirador de Rio" cap al nord de la illa, seguint la ruta que es fa a

l' IRONMAN, ja sabiem tots que el vent era un gran inconvenient, pero la veritat es que s'ha de viure, ja que sembla que no et moguis de lloc mentres pedales casi be amb totes les teves forçes.

Per altre banda hi ha que dir que tot aixo ho pasa mes desaparçebut cuan mires al teu voltant i veus els paisatges arids, casi be desertics que t'envolten, carreteras rectas que es perden a la vista sense cap arbre, ni edificació al voltant, tu sol lluitant contra el vent amb la bicicleta, que de tant en tant has d'agafar fort per les rafagas de vent lateral que et fan perdre una mica l'equilibri.

Tot aquesta aventura es va veure augmentada quan a l'Ignasi se li va trencar la cadena. Ostiaaa!!! i ara que? Per sort estavem en una pujada que venia d'un poble, l'unic que teniem que fer es deixar-nos caure i arrivar al poble, per intentar conseguir un taxi. I tornavem a ser-hi, com inquibir en un cotxe tres bicicletas i tres tios, dons una imatge parla per si sola:

Aqui vem donar per finalitzat el dia, ja que s'ens van fer les 5 de la tarda cuan dinavem, s'en va fer fosc per anar a correr i vem decidir deixar-ho pel dia seguent.

El segon dia a Lanzarote, s'ens va fer llarg i a la vegada curt, m'explicare:

Començava cap a les 4 o 4:15 de la matinada amb l'Emili que ja feia dos hores que patia dolors inhumans, i havia avisat a una ambulancia, deia que tenia un "colic nefritic", al cap de 5 minunt van apareixer els sanitaris de l'ambulancia i l'Ignasi i yo els hi vem dir: nosotros vamos tambien eh!! , ens van mirar una mica...perque deien que nomes hi podia anar un, pro al final ens van deixar, un com a l'hospital tambe ens vem ficar els dos a dins de urgencies, ale tots tres alla ficats a  veure que pasava.

I res li van posar tot de liquits d'aquells pel braç, i a esperar... amb tot aixo l'Ignasi i yo ens moriem de son, total que vem acabar estirats al llit del costat (que no hi havia ningu), capiculats com podiem intentat dormir una mica, lo mes comic era que erem el tema de conversa de les enfermeres, -has visto que hay dos ahi tiraos en la cama?

jaja, era molt surrealista la situació, un amb un colic i dos a l'Ignasi i a mi, i vem tornar cap a la Santa, per arreglar la bici i intentar entrenar alguna cosa.

Aixi que vem sortir a correr per els voltants del club, total que vem fer una hora rodant i lluitant contra el vent, perque altre cosa no, pero el vent et pases la meitat del temps anant en contra seu.

Ja a la tarda va vindre l'Emili que li havien donat l'alta, mentres ell es reposava una mica de tota la moguda vem anar a nedar una estona, pero altre vegada la sort no estava a favor nostre, pensavem fer uns 2 o 2.5 km nedant, pero cuan portavem 700 mts, ens van dir que feia molt fred i que tancaben la piscina. Ale dons cap a l'habitacio...

Total que acavabem el dia amb 10 km correguts i 700 mts nedats, (una mica ridicul no? per algu que venia a fer un super-stage...)

Els dies seguents tampoc es que milloresin molt les espectatives, ja que a l'Ignasi li va agafar una especie de grip intestinal, que el va deixar també dos dias a l'apartament, fent companyia a l'Emili.

Aixi que amb el panorama que veieu en la foto superior, l'unic que hem quedava era intentar aprofitar el temps, i anar a entrenar i disfrutar de una illa que m'esperava alla fora.

Arrivat aquest punt no us aburrire amb els entrenos que vaig fer o no, pro si que m'agradaria explicarvos les sensacions que hem va oferir una illa que ja coneixia pero que he redescubert.

Suposo que el fet de anar sol, pedalant amb la bicicleta per una carretera serpentejant, sense casi be transit ni coches per els que t'agis de preocupar, que aixequis la vista i l'unic que vegis son pedres volcaniques al teu voltant, amb un petit monticul alla al fons cap on el que et dirigeixes, i el vent constant que fa en aquella zona, cosa que et fa sentir constantment un ensordidor "fuuuuuu", tot aquet cumul de coses et fan deixar la ment casi be en blanc, et deixa una sensacio de pau interior molt agradable.

Una de les altres sesions que m'agradaria destacar va ser un mati que vaig sortir a correr per els voltants del "Club la Santa", sesne cap rumb fixe i mai millor dit on hem portes el vent. Aixi que vaig acabar trobant un cami que discorria pel mitg del parc nacional del Timanfaya, que hem va fer endinsarme uns 7 Km endins, i de cop i volta vaig parar alla enmitg, vaig mirar al meu voltant  i per un moment hem vaig sentir sol pero afortunat i feliç per poder disfrutar de moments com aquell.

Aixi que de la illa m'emporto grans sensacions, i una certa decepcio per no poder-ho haver compartit amb els companys que ens feia tanta ilusio, pero no descarto la posibilitat de tornar-hi pero amb un dorsal.

Ja hi tornem a ser

A aquestes alçades de Gener cuan ara si que he comensat temporada oficialment, vull fer una mica de resum del que ha sigut aquest impas desde l'ultim repte que vaig afrontar, i com es presenta aquesta nova temporada.
Aixi que cuan vem acabar S.Sebastian, vaig aprofitar per descansar tant fisicament com mentalment d'una epoca molt centrada amb la carrera.
Comensar a pensar amb la nova temporada i els reptes que hem venien de gust preparar, intetar colocar dins del calendari tots aquets reptes (cosa que a vegades no es gens facil). I sobre tot com deia abans retrobar ganes i motivacions per afrontar el que ben be seran 6 o 7 mesos de curses d'aqui cap alla.

Aquest inici de temporada la veritat es que ha sigut forsa motivador en varis aspectes:
En primer lloc com ja he comentat en anteriors entrades, entre uns cuants ens hem unit al projecte de l'Emili amb el seu club de Triatlo, que cada dia mes, es una mica mes de tots, ja que cada membre (fundadors), intentem posar el nostre granet de sorra, per al cap i a la fi, divertirnos amb aquest esport que ens agrada i uneix.
Aixo hem porta a comentar les noves incorporacions a aquest, amb nous reptes per cadascu, i sobretot noves experiencies per compartir.

Ja concretant mes, aquest periode d'inici ha sigut prou profitos, ja que tot i estar al principi de temporada, he rebut un parell de motivacions fortes, com va ser la cursa dels Nasos, la cual vaig lograr rebeixar un parell de minuts la meva marca en els 10.000, i aquest cap de semana anterior, que sense prepara-ho molt especificament vaig tornar a rebaixar amb un minut aquesta anterior millor marca. Aixo hem deixa amb confiansa ja que no he perdut gaire la forma fisica tot i el periode de descans, hem reafirma amb el que comenta l'Emili al seu blog a la ultima entrada que la constancia i el treball ben fet, si som pacients ens dona els seus fruits.

Un dia vaig fer un Ironman - 2ª part

Las aventures i desventures d'un somni

que un dia es va complir

Com comentava anteriorment, vaig embarcar-me a una aventura que amb la distancia del temps puc dir que es 100 % recomanable, dins de les motivacions de cadascú, que et porta a sensacions i auto coneixença d'un mateix que ens sorprendríem.

El cas es que vaig començar a parlar de sessions d'entrenament, tenia un planing d'entrenaments, un planing de carreres que havia de fer... cosa que abans m'apuntava a les curses a sentiment.
Vaig començar a entrenar en grup, cosa que hem va fer veure millores en els meus resultats, a compartir esgotaments físics i mentals amb companys que estàvem passant per el mateix punt,etc..

La veritat es que una de les coses que hem va costar mes aprendre i adaptar-me va ser confiar o realment posar-me en mans d'algù que hem digues que havia de fer i no qüestionar si en tenia prou o no?, si arribaria prou preparat? i altres incògnites que hem venien al cap, que també eren fruit dels nervis i la por a saltar a una piscina molt i molt grossa que no saps si podràs nedar-la tota...

Tinc molts records d'aquells dissabtes o diumenges amb l'Ignasi i el Marc, fent tirades de bici amb centenars de kms per la N-II ,i pujant a ctra. de le Aigües a córrer com desesperats, per aquesta època la meva alimentació es basava mes en barretes energètiques, "golosinas" de powerbar, i gels diluïts en aigua que altre cosa, que inclús la Mary hem deia:
-però quantes coses d'aquestes t’arribes a menjar?, amb el temps es va anar  acostumant a veure que en un armari de la cuina hi han barretes i altres andròmines que no sap perquè serveixen però que hi han èpoques que en menjo moltes, jeje
Tots aquets records ara son positius que hem transporten a bons moments però haig de reconèixer que en el moment els patíem una mica.

Per altre banda hi ha uns records que no son tan visibles, però que també hi son, que son aquells matins a les 7 o 7:30 del mati quan sortia per la porta de casa a entrenar i li deia a la Mary entre lleganyes:
-cariño que marxo una estona, vindre a l'hora de dinar... i ella contestava: -mmmm fins ara, vigila!!
Vespres que arribava tard de la piscina i tenia el sopar fet... Tantes i tantes vegades que la Mary hem preguntava: -Com ha anat avui? - Avui que tocava? - Et fa mal alguna cosa? , preguntes aparentment innocents, però que en el fons van ser un dels pilars per poder construir aquesta historia.

Feta aquesta extensa introducció , us explicaré breument (si puc) en que va consistir la experiència en el meu debut com a "IRONMAN".

Amb la Mary el Victor i el Marc vem decidir, viatjar amb autocaravana, ja que creiem que ens seria mes còmode i econòmic, i a tots ens agradava la idea. Per coses de la vida vem tenir tanta sort, que vem anar a parar al pàrquing d'un club de tenis que ens deixava estar allà tots els dies de la carrera amb dret a lavabos i a un preu prou econòmic, que estava situat a 200 mts de la línea de sortida, i que la cursa a peu passava per davant d'on teníem l'autocaravana, a partir d’aquí l’únic que podíem demanar es que el dia de la carrera fes bon temps...

Hi han varis moments dels  dies previs i posteriors a la cursa que tinc gravats, que son els que us explicaré, ja que en aquest blog, ja he parlat prou de diferents sensacions al correr al anar amb bici o nedar.

El dia abans quan ens vem retrobar amb el reste d’expedició, que eren: Ignasi , Monica , Dani , Vanesa, Susana  i altres, vem anar a fer una volta per la fira aquella que munten,  a provar l'aigua del llac i a descansar una mica a la vora del llac estirats per la gespa, fins el moment no pensava gaire potser per no posar-me nerviós, però de cop i volta vaig sentir una veu que hem va resultar familiar, i quan vaig aixecar la vista eren l'Emili i la Guiomar que havien vingut per donar anims a tot l'equip, cosa que alguns sabien però que jo no me’n havia enterat... En aquell moment vaig tenir un doble sentiment de nerviosisme i de tranquil·litat, perquè si tenia algun dubte de ultima hora podia parlar amb l'Emili.

Un dels moments que també hem va impactar molt va ser el de la famosa "pasta party" que es feia en el menjador de "Harry Potter", on es feia un sopar a base pasta e hidrats. Allà hem vaig sentir petit però a la vegada important, al estar rodejat de gent que als meus ulls eren súper atletes experimentats, dins aquell súper menjador i el vídeo de la cursa de l'any anterior, la veritat hem va situar en un moment de motivació personal molt alt, que potser era el que necessitava en aquell moment.

Arribat el dia "M" la hora "H", amb la conseqüent matinada, preparació del material i tot, hem vaig trobar vestit de neoprè amb un gorro groc i rodejat  de gent igual que jo, amb els peus casi en remull del llac de Zurich...potser si que hauríem de fer-ho no? ultima dedicatòria als companys: -¡¡¡molta sort a tothom!!!, i a nedar s'ha dit, en aquell moment no recordo estar excessivament nerviós, potser perquè ja havia gastat tots el nervis, i no me’n quedaven mes.

Un cop feta la primera etapa de la cursa, en la qual a la transició vaig veure que el Marc el Victor i jo havíem sortit força junts de l'aigua, vaig pujar-me a la bicicleta i pensar en no passar-me de ritme, alimentar-me be, anar bevent el que tocava, etc...

La veritat es que es l'etapa mes llarga i mes solitaria, en la que tens moments per pensar i poden aparèixer dubtes o inquietuds, però per sorpresa meva de cop i volta quan estava immers en la meva concentració, a lo lluny vaig veure i sentir veus i gent que m'eren familiars.... ¡¡¡eren l'equip d'apoio!!! , de cop i volta se’m va obrir el cel , no m'esperava trobar-me’ls, ja que ben be portava 3/4 d'hora pedalant i tenia que estar molt lluny!!!

Per mes sorpresa meva al cap d'una estona me’ls vaig tornar a trobar en un altre punt, la veritat es que no estava entenent com s'ho feien per moure’s amunt i avall, es com si es "teletransportesin" d'un lloc a l'altre, però que a mi hem va ajudar a distreure’m tot el camí i que el tram de la bici hem passes casi volant.

Aquí la cosa ja es posava seria, era l'hora de deixar la bicicleta i començar a córrer, tram que jo personalment li tenia molta por, per no saber en quin km començaria a caminar.
Però com sempre a vegades hi han coses que no t'esperes que son les que et donem forces per tirar en davant, i en aquest cas va ser la Mary que m'esperava entre el 1er i 2on km per donar-me ànims, cosa que nomes sentir la seva veu i veure-la de passada així ràpid, hem va portar casi fins el km 20.
A partir d’aquí no us enganyaré, estava fins els collons de córrer, ja que havia començat a ploure el cansament començava a fer-se present, i l’únic que pensava era : "aguanta, aguanta, aguanta", i en tornar-me a creuar amb algú per agafar un suspir d’ànim i energia...

Quan vaig passar per el punt en que et donaven la ultima polsera, que volia dir que ja agafaves la recta final, vaig sentir un gran alleujament mental, pro les meves cames estaven molt consumides ja, pro encara recordo l’últim km que intentava apretar una mica el ritme per arribar dignament a meta. Ah i sobretot hem vaig mig pentinar i posar be el mallot per sortir be a la foto, ja que tothom m'havia dit: "tens que sortir guapo, que si no desprès.." jajaja mai hem de perdre l'humor

La arribada a meta va ser una mica estressant, ja que a la corba anterior dels últims 50 mts, un company el Ivan, hem va cridar: -fot-li tio, fot-li, 11h està de puta mare!!!
Vaig gira la balla i vaig veure el marcador amb 11:00:13sg, i  en aquell moment vaig pensar que no puji ni un segon del que no es necessari!!!
Passat l'arc, vaig intentar aguantar-me amb les cames flexionades, pro aquestes van decidir per si mateixes que ja n'havien tingut prou, i que si volia desplaçar-me que m’arrossegués per terra, i així ho vaig fer. Vaig arrossegar-me fins uns esglaons on hem s'em han creuat les coses mes extranyes de la meva vida:
Una dona que hem va donar la medalla i hem va felicitar , i una altre que hem convidava a una taula plena de gots de 1/2 L de cervesa, el meu subconscient va sortir a flote i hem vaig aixecar de cop a per CERVESA!!!

Desprès d'aquest moment comin, vaig buscar el que portava tant km i km desitjant, que era fondrem en una abraçada amb la Mary, i poder-li dir:
-Ja ho tenim això carinyo, ja ho tenim!!!

Per ultim agrair i felicitar a tots els companys que aquell dia estaven allà, els que corrien i els que no, a la meva familia per l'apoyo que com tantes vegades no es veu pero està allà.

Un dia vaig fer un Ironman - 1ª part

LAS AVENTURAS I DESVENTURAS D'UN SOMNI

QUE UN DIA ES VA CUMPLIR

Si es veritat un dia vaig fer un Ironman, cosa que en altres temps vaig tachar de cosa inhumana que feien alguns inconscients, dons jo ya he passat a formar part d'aquest col·lectiu de malalts que ens agraden els grans reptes.

En aquesta ocasió m'agradaria remuntar-me una mica en el temps i explicar breument com va començar tot això, i potser així entengueu el que ens porta a participar en proves com aquesta.

Hauríem de començar a parlar que corria l'any 2007 quan el Cristian i el Marc (companys de l'escola d’esquí), hem van engrescar per fer el meu primer triatló que va ser el de Sant Feliu, que el recordo d'una gran duresa per la meva inexperiència, pro que algun dia m'agradaria repetir per recordar vells temps.
En aquella època no estàvem federats ni res semblant, érem tres arreplegats que decidíem apuntar-nos a les curses un parell de setmanes abans, i corrent i de presa preparàvem una mica els entrenos i ens presentàvem on fos, la veritat es que si, ens feia gracia millorar els temps però lo millor es el cachondeo que portàvem a sobre, recordo que la gent estava molt concentrada en els "boxs" i nosaltres sempre cridant i rient.
 

El trio "tralara" amb les cachiburres

Per questio de feina el Cristian ho va tenir que anar deixant, ja que no podia dedicar temps als mediocres entrenaments que fèiem, pro en Marc l'Andrea i jo ens vem anar animant i anàvem fent "Sprints" i "Olimpics"  i algun sèrie "B" , arreu de la geografia catalana, i fins i tot vem fer un club de Triatló que era una branca de l'escola d’esquí.



sortin de l'aigua a Banyoles



Passat un temps, vaig anar a parar a un club petit i modest casi com el que havíem fet nosaltres, que es diu "RayoTeam", que en aquell moment el mig dirigia el Juan Peist, que li donava molt de joc i m'hi vaig quedar per el bon ambient que hi havia. Mica en mica vaig anar coneixent a gent, i de cop hem vaig trobar envoltat de gent que ja havia fet algun Ironman, que n'estaven preparant, etc...

Tot i així, encara ho veia molt lluny el que ¡YO! m’arribes a apuntar a un "Ironman".

Aquí vaig passar ben be un any, competint amb l'equip en distancies sprin o olimpic, cosa que hem va ajudar a agafar confiança en mi mateix, i experiència al poder entrenar amb mes gent, ja que per mi era tot nou, fins al moment entrenava sol, tan en el sentit físic com mental.

Recordo aquelles sortides els dissabtes a les 8 des de palau reial, que apareixia per allà amb el Sergi, i hem mirava la gent amb aquelles bicicletes lluents i a la ultima, que parlaven de ritmes i velocitats que hem sonaven però que mai havia posat en practica, si mes no jo plantava la orella e intentava quedar-me amb tot allò per aprendre quelcom, per mi aquella gent estava un esglaó per sobre.



Primera Marato cap alla el 2009



Fins al moment jo m'havia enfrontat a un parell de Maratons, i alguna travessia nedant mig llarga, però amb bicicleta en prou feines havia superat mai els 80 o 90 kms, i aquella colla se’m emportaven de passeig, per llocs que ni coneixia les carreteres, o lloc que mai m’hagués imaginat arribar amb bicicleta i amb un mati.



Amb el Xavi, el "Gran Sardina"



Cap a Novembre de 2010, vaig assolir la meva primera travessia llarga de 6 km, cosa que hem va donar molta confiança en mi mateix i va encendre quelcom dins meu.

Durant el mes de Desembre i Gener, li vaig estar donant voltes, ja que començava a conèixer gent que feia i havia fet allò que li deien "Ironman", i la veritat sigui dita, tampoc semblaven gent d'un altre planeta!!

I tot va passar de la manera mes estranya possible, pro que amb el temps he vist que possiblement hi hagi un destí escrit al qual nosaltres no hi tenim accés, o les casualitats son infinites.

Un dia desprès d'un entreno amb els Masters de Medi, a la dutxa el Victor hem va dir:

-sabes que, me he apuntado a un "Ironman"

-como? que te has apuntado a que?

-si tio, a Zurich , con dos cojones

Per un moment se’m va aturar el cervell, i com ja passa a vegades on no arribes tu, arriba el teu inconscient

-venga!! pues me apunto con tigo, sera divertido!!

Quins collons, dir que serà divertit, una cosa que quan vaig arribar a casa i li vaig explicar a la Mary i hi vaig pensar dos vegades, se’m va caure un mon a sobre, jajajaja

Al cap de dos dies ja estava apuntat, i amb els nervis a flor de pell com mai els havia tingut.



Remençes amb bona companyia

En una de les sortides que comentava abans, xerrant de coses va sortir el tema i vaig comentar amb algú, que m'havia apuntat a Zurich, i que bueno tenia molta por, pro bueno... i per sorpresa meva hem va contestar: -Ah, dons l'Ignasi i el Marc també hi van!!!

Oohh guay, vaig pensar, com a mínim aquells entrenos tan llargs que havia sentit que s'havien de fer amb una mica de sort els podria compartir amb algú!!

I efectivament vaig anar parlant amb un i l'altre i cap aquí cap allà, i en principi mai m'havia passat per el cap posar-me en mans d' algú perquè hem portes els entrenaments, però arribats aquet punt vaig prendre una decisió, i vaig parlar amb l'Emili, en el moment vaig pensar que tot sol no me’n sortiria, ja que la meva experiència era relativament limitada i com a mínim ell en portava un de fet i el mateix que anava a fer jo...

A partir d’aquí va començar una llarga aventura que us explicaré en la pròxima  entrega...

Un dia vaig fer un "Ironman"

PROXIMAMENT

LAS AVENTURAS I DESVENTURAS D'UN SOMNI QUE UN DIA ES VAN CUMPLIR