miércoles, 2 de julio de 2014

Crònica d’un IM impossible







Abans de tot, haig de posar en situació:

En la Preparació d’aquest Ironman, vaig patir uns dolors al engonal, que després de moltes proves, demanar opinions a diferents professionals, diferents diagnòstics, va ser una lesió al “labrum” de la cadera, cosa que m’ha tingut els últims dos mesos sense córrer absolutament gents, però substituint per mes volum de bici, amb el que hem vaig plantejar canviar de Ironman, però que finalment no va ser possible, i vaig decidir afrontar-ho com pogués, ja que en aquesta vida no tot esta a les nostres mans, i s’ha d’aprendre a sortejar les coses com venen, i nomes amb força de voluntat i il·lusió per cada una de les coses que tenim per petita que sigui, es pot tirar endavant.



Son les 6:00 del mati, acabo de deixar les ultimes coses a la bici i repassar que estigui tot be al box i a les bosses, ens dirigim cap a la sortida de l’aigua es un silenci absolut, els nervis han donat pas a la concentració, de moment hem centro amb l’aigua ja que tinc com a objectiu arreplegar-li algun minut a la hora justa, haig de buscar espais per nedar còmode i poder portar el meu ritme, ja que així se que puc complir objectiu. I 3-2-1 aigua!! Uns metres amb molta gent pro de seguida agafo lloc i començo a estirar braçades i portar ritme, amb no gaire ja estic a l’entrada del canal, faig una ullada i sembla que per la l’esquerra no hi ha tap, efectivament  començo a passar gent per l’esquerra, el pont, les barques, dreta, catifa blava, una ma m’agafa i m’ajuda a sortir de l’aigua, ulleres fora  miro el garmin 00:57:32 , toma!!  Transició amb tranquil·litat, sortida de bici: veig al Ramon a 25mts, i sortim pràcticament junts al tram de ciclisme.


Be el plantejament es pràcticament donar-ho tot ja que dono la cursa a peu com perduda, se que son dos voltes per tant la primera es per veure on estan les sorpreses i la segona per apretar si encara puc. Vaig amb un grup mes o menys que ens anem passant uns als altres, però encara no vull dir res, menjo, bec, etc… , km 90 passem per boxes fem un gir de 180º , i allà hi ha el Joaquin enfilat dalt de la balla cridant com un boig amb mig cos a fora: “ VAMOS VAMOS!!!!!” jaja quina il·lusió, no l’he vist pro m’imagino que la Mary esta amb ell, i això m’anima per apretar una mica a la segona volta ara que ja ho tinc mes controlat…
Ara ja tinc mes controlada la gent que porto al voltant, n’hem un grup d’Alemanots i Austríacs enormes tots amb lenticular i unes santíssimes bicis!!! I jo per allà al mig donant guerra, perquè algun hem passa mirant-me en plan: “ande va el chiquitin este”… es una situació divertida m’ho estic passant be, i les cames hem responen satisfactòriament, portem una mitja de 34.5 km/h, i porto un somriure, no se que passarà després , però fins al moment  m’ho estic passant molt i molt be!!!
Apa ja hi som!!!! 2ª transició, ara comença la festa!!! Ara m’enfronto a 42’2 km que no se com gestionaré, es un gran abisme que sense pensar-hi gaire hem llenço, ja sortirà per on vulgui…
Pim-pam-pim-pam, km 3-4, agafo un ritme suau perquè se que tot el que faci es de regal, en un gir hem trobo les noies i el Joaquin, que cony!!!  Hem paro i la Mary hem diu: “vas be?” i en comtes de contestar-li li faig un peto, i segueixo corrent… i sento per d’arrere “pro estàs beeee??” responc de lluny: “si si ¡! Vaig fent…”

Sense pensar gaire en que estic fent ni si tinc dolor o no, o els kms, passo per el 10, ah dons mira dons he arribat aquí,  segueixo no? Vinga som-hi… km20, la falta de entreno m’està passant factura, ja m’ho esperava però ja estic al 20 i encara corro!!! Ara si que entro en una espècie de trance que nomes la gent que ha corregut en aquestes condicions entén, i parant una mica als avituallaments, menjant  per no quedar-me buit, bevent i sense pensar en res mes que posar un peu darrera l’altre, hem planto al km32. Ara ja fa baixada, ja no sumo si no que resto!!! 35 queden 7 , 38 queden  4 , que son 4? Amb tot això les cames son dos contraccions continues que hem fan parar dos vegades  a estirar, però ara si que ja no paro ni a veure aigua.
Entro a la catifa, últim gir, veig l’arc, i l’emoció m’envolta  obro els braços i si m’agrada fer el tonto!!! Començo a fer l’avio d’un costat a l’altre per celebrar-ho, de cop i volta la gent comença a cridar mes, les “cherleaders” m’animen, el Speaker diu el meu nom  i el càmera hem segueix d’a prop, saludo a càmera!!!! UUUUOOOOOHHHH!!!!  Paso l’arc….
Ja esta, de cop i volta es fa el silenci, no sento ni la música, miro avall i veig la medalla que hem penja del coll, i es quan realment miro enrere i penso: “Com t’ho has fet?” la veritat? No ho se encara, però ha sigut una de les millors experiències…



1 comentario:

  1. cagonlou Richarlddddddd que emocionant! i quins collons que tens!!!

    ResponderEliminar