Abans de tot,
haig de posar en situació:
En la Preparació
d’aquest Ironman, vaig patir uns dolors al engonal, que després de moltes
proves, demanar opinions a diferents professionals, diferents diagnòstics, va
ser una lesió al “labrum” de la cadera, cosa que m’ha tingut els últims dos
mesos sense córrer absolutament gents, però substituint per mes volum de bici,
amb el que hem vaig plantejar canviar de Ironman, però que finalment no va ser possible,
i vaig decidir afrontar-ho com pogués, ja que en aquesta vida no tot esta a les
nostres mans, i s’ha d’aprendre a sortejar les coses com venen, i nomes amb
força de voluntat i il·lusió per cada una de les coses que tenim per petita que
sigui, es pot tirar endavant.
Son les 6:00 del
mati, acabo de deixar les ultimes coses a la bici i repassar que estigui tot be
al box i a les bosses, ens dirigim cap a la sortida de l’aigua es un silenci
absolut, els nervis han donat pas a la concentració, de moment hem centro amb l’aigua
ja que tinc com a objectiu arreplegar-li algun minut a la hora justa, haig de
buscar espais per nedar còmode i poder portar el meu ritme, ja que així se que
puc complir objectiu. I 3-2-1 aigua!! Uns metres amb molta gent pro de seguida
agafo lloc i començo a estirar braçades i portar ritme, amb no gaire ja estic a
l’entrada del canal, faig una ullada i sembla que per la l’esquerra no hi ha
tap, efectivament començo a passar gent
per l’esquerra, el pont, les barques, dreta, catifa blava, una ma m’agafa i m’ajuda
a sortir de l’aigua, ulleres fora miro
el garmin 00:57:32 , toma!! Transició
amb tranquil·litat, sortida de bici: veig al Ramon a 25mts, i sortim pràcticament
junts al tram de ciclisme.
Be el
plantejament es pràcticament donar-ho tot ja que dono la cursa a peu com
perduda, se que son dos voltes per tant la primera es per veure on estan les sorpreses
i la segona per apretar si encara puc. Vaig amb un grup mes o menys que ens
anem passant uns als altres, però encara no vull dir res, menjo, bec, etc… , km
90 passem per boxes fem un gir de 180º , i allà hi ha el Joaquin enfilat dalt
de la balla cridant com un boig amb mig cos a fora: “ VAMOS VAMOS!!!!!” jaja
quina il·lusió, no l’he vist pro m’imagino que la Mary esta amb ell, i això m’anima
per apretar una mica a la segona volta ara que ja ho tinc mes controlat…
Ara ja tinc mes
controlada la gent que porto al voltant, n’hem un grup d’Alemanots i Austríacs
enormes tots amb lenticular i unes santíssimes bicis!!! I jo per allà al mig donant
guerra, perquè algun hem passa mirant-me en plan: “ande va el chiquitin este”…
es una situació divertida m’ho estic passant be, i les cames hem responen satisfactòriament,
portem una mitja de 34.5 km/h, i porto un somriure, no se que passarà després ,
però fins al moment m’ho estic passant
molt i molt be!!!
Apa ja hi som!!!!
2ª transició, ara comença la festa!!! Ara m’enfronto a 42’2 km que no se com gestionaré,
es un gran abisme que sense pensar-hi gaire hem llenço, ja sortirà per on vulgui…
Pim-pam-pim-pam,
km 3-4, agafo un ritme suau perquè se que tot el que faci es de regal, en un
gir hem trobo les noies i el Joaquin, que cony!!! Hem paro i la Mary hem diu: “vas be?” i en
comtes de contestar-li li faig un peto, i segueixo corrent… i sento per d’arrere
“pro estàs beeee??” responc de lluny: “si si ¡! Vaig fent…”
Sense pensar
gaire en que estic fent ni si tinc dolor o no, o els kms, passo per el 10, ah
dons mira dons he arribat aquí, segueixo
no? Vinga som-hi… km20, la falta de entreno m’està passant factura, ja m’ho esperava
però ja estic al 20 i encara corro!!! Ara si que entro en una espècie de trance
que nomes la gent que ha corregut en aquestes condicions entén, i parant una
mica als avituallaments, menjant per no
quedar-me buit, bevent i sense pensar en res mes que posar un peu darrera l’altre,
hem planto al km32. Ara ja fa baixada, ja no sumo si no que resto!!! 35 queden
7 , 38 queden 4 , que son 4? Amb tot això
les cames son dos contraccions continues que hem fan parar dos vegades a estirar, però ara si que ja no paro ni a
veure aigua.
Entro a la
catifa, últim gir, veig l’arc, i l’emoció m’envolta obro els braços i si m’agrada fer el tonto!!!
Començo a fer l’avio d’un costat a l’altre per celebrar-ho, de cop i volta la
gent comença a cridar mes, les “cherleaders” m’animen, el Speaker diu el meu
nom i el càmera hem segueix d’a prop,
saludo a càmera!!!! UUUUOOOOOHHHH!!!! Paso
l’arc….
Ja esta, de cop i
volta es fa el silenci, no sento ni la música, miro avall i veig la medalla que
hem penja del coll, i es quan realment miro enrere i penso: “Com t’ho has fet?” la veritat? No ho se
encara, però ha sigut una de les millors experiències…
cagonlou Richarlddddddd que emocionant! i quins collons que tens!!!
ResponderEliminar